I, des de Munich, les paraules arrenquen el seu darrer vol, ja de tornada. Desvestint aquest pont que encara ara, però ja per ben poc temps, em segueix separant del que adés va ser el meu món, i que aviat tornarà a ser-ho. Paraules que, fins avui, han alçat els fonaments i els contraforts d’aquesta audaç arquitectura.
Tan llarg i tan líquid eres, oh pont !, que per travessar-te no podíem sinó tornar a l’arrel de tot: la paraula. Per un atzar semblant, demà aquesta mateixa paraula farà cedir, un a un, cadascun dels teus pilars. I l’aigua batrà per darrer cop el litoral de l’ànima. Per un atzar semblant demà, oh pont de tots els ponts, et dissoldràs en l’atmosfera.
I quan em retrobaré amb els meus l’aire serà ple de sal, d’esquitxos ...Assegut al cap de la taula, una taula llarguíssima amb catorze comensals (Josef, Alessandro, Vicent, Julian, Enrique, Maxim, Daniela, Jan, Jianhui, Mattias, Philipp, Clemens, Steffan, i jo mateix), em vaig sentir íntimament orgullós d’haver reunit tan esplèndida (diria que irrepetible) companyia. Vam compartir un sopar memorable, carn argentina de la millor, bones patates a la brasa i un bon doll de cervesa (o apfelschorle, segons el cas) regant-t’ho tot ben generosament. Per cert, la taula estava reservada a nom d’un tal senyor Lopis-Sal ...
Va ser un sopar amb tant d’encís i encant com han tingut el conjunt de tots aquests sis mesos. Sopar que vam obrir amb un brindis en totes les llengües allà congregades (l’alemany i el suec, el xinès i el rus, el català i el castellà, l’italià i el polonès). En el qual vam degustar saboroses viandes, bo i rient a cor què vols, inventariant mil i una anècdotes: sobre els companys de pis més extravagants, sobre la invasió de les vespes, sobre les (adorades) administradores de la finca, els restaurants exòtics, els cambrers bavaresos, el Bayern München, les patinades amb el nostre (més que) precari alemany ... També hi va temps per aventurar plans de futur, donar-nos consells mutus, i desitjar-nos sort. Fins i tot per enfrascar-nos (quins vicis, els nostres) a discutir (breument, això sí) els detalls d’alguna teoria ...
Un sopar on tampoc no van faltar les emocions. Ni les paraules. I és que, tingueu-ho si us plau en compte: han estat sis mesos. Sis mesos ! Un bon bocí de vida. De vida rasa i pura. Tan rotunda, tan intensa i compartida, que els llaços s’han acabat fent veritablement forts. I ara ja són massa amics, massa gent a qui estimo, massa afecte estrenyent-nos, massa carrers caminats, massa racons de la ciutat clavats a les retines com per poder dir, senzillament que me’n torno allà d’on venia, que me’n vaig, sense perdre res, sense deixar res enrera.
Us parlava de les paraules. Vaig prendre’n unes quantes de Kavafis, d’aquell poema que els catalans coneixem tan bé per la cançó de Lluís Llach: Ítaca. Els seus versos són ben molls (tant com els ulls, després de llegir-lo) de la sensibilitat inigualable del poeta d’Alexandria. Uns versos intemporals que exposen l’ànima al risc de la paradoxa. Perquè, quan marxem, sempre volem tornar. Sempre tenim por del viatge. És, aquesta recança, un sentiment ben humà. Quants perills, quantes solituds, quantes enyorances temem abans no trenca l’alba del jorn de la partença ? Però Kavafis (que en endavant citaré en la traducció de Carles Riba, Cf. Ed. Curial 1977) ens canta (li canta, de fet, a Odisseu) amb un inqüestionable encert:
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Quanta veritat rau en l’afirmació que en cap dels nostres viatges (en un d’una setmana, de sis mesos, o en el de tota una vida), no hi ha més perills que els que vénen d’un mateix, de les pròpies limitacions, de les pròpies febleses. La fragilitat humaníssima del qui se sent sol, estranger, exiliat, ben lluny dels seus, del seu món, de la seva casa ... ! Però, de mica en mica, quan el temps posa distància, quan s’avança en el camí, el viatge comença a penetrar-nos dins de l’ànima. El viatge, subtilment, ens va omplint. Ens enriqueix. A vegades, moguts per la inèrcia, per la rutina, per la imprescindible disciplina que la vida exigeix, se’ns fa difícil d’adonar-nos-en. Per això ens recomana el poeta:
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
I així, de mica en mica, va cristal·litzant la paradoxa. Fixem-nos amb Odisseu; ell vol tornar a casa. Però el viatge li acabarà robant el cor.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
El viatge li acabarà robant el cor i, inevitablement, li emboirarà els seus sentiments, el seu desig de retorn. Odisseu, legítimament, acabarà preguntant-se (com m’ho pregunto jo mateix ...): és cap a casa, que torno ? O casa meva ja és aquest vaixell, les illes de l’Egeu, aquest mateix viatge ? Qui m’esperarà quan tocaré port ? En quin llit dormirà, aquesta nit, Penèlope ? El viatge t’enriqueix, però es cobra un preu certament alt. Deixes de ser una mica d’un lloc, passes a ser una mica d’un altre. De molts d’altres. El teu antic món canvia, tu canvies al teu torn. Motiu pel qual Odisseu se’n dol i se’n lamenta, se sent tan contrariat com, a dies, m’hi he sentit jo mateix. Però Kavafis ens consola:
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I tanca els seus versos amb una admonició que esclata de tendresa:
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Aquests versos de Kavafis, que tanta companyia m’han fet durant les darreres setmanes, van acompanyar també el sopar, juntament amb moltes més, escrites i parlades, abocades a raig per uns i altres, dels uns als altres, d’anada i tornada, creuant-se i abraçant-se, en uns encomiables moments que, de ben segur, romandran ben endins de tots nosaltres, ben a tocar del més excels i emotiu dels records. I davant de la qual a mi no em resta, una vegada més, res més a oferir que tot el meu afecte i la meva gratitud.
Confio que el viatge m’hagi tornat de veres una mica millor físic i, sobretot, una miqueta millor persona. Vosaltres, i la vida mateixa, amb la màxima severitat, haureu de jutjar-ho. Mentrestant, esgoto els meus darrers dies a Munich, a cavall entre el comiat i el retrobament, entre un passat que tanco i un futur a desvetllar. Embegut de tota l’herència del viatge, molt especialment de les paradoxes. Horaci escrivia, en aquest sentit uns versos universals que ara mateix em repiquen com campanes: Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio ... La Grècia captiva capturà els ferotges vencedors, i entregà les seves arts als indomables pobles del Laci. Volent conquerir Grècia, Roma acaba sotmesa a la cultura i l’esperit dels hel·lens. Jo, en certa manera, també he estat un llatí indomable. I també he vençut, en aquesta batalla existencial que fa sis mesos van declarar-me ... Però heus aquí la meva gran sopresa ! Quan m’adono que al capdavall, i després de tot, em sento una mica menys llatí. I completament xop, completament amarat, d’una influència que no esperava ...
Aigua de mots, ben agitada i escumosa, amb bombolles que fan pessigolles al cor ... Brindem, doncs, amb les copes ben plenes, i diguem-nos farewell, salut, a reveure ...
El temps va cap endavant i mai no torna enrera ... una veritat òbvia però que, escrita en alemany en el darrer correu del meu director de tesi, escrita en un moment tan sensible i definitiu com aquest, s’ha revestit d’una solemnitat gairebé proverbial i ha repicat dins meu durant dies i dies. Una veritat que hem pogut prendre entre les mans i acariciar amb la mirada al llarg de totes aquestes setmanes de tardor, quan la marea de l’ocre era viva i les fulles brodaven el més prodigiós dels mosaics.
El temps corre cap endavant, eixelebrat com un dimoni. La setmana passada, mentre gaudia de la companyia de l’Ignasi (a qui dec aquestes fotografies, juntament amb les de l’Elsa), aquesta veritat va ressonar amb especial intensitat. Han passat tants anys ! Han passat tantes coses ! Retrobar-se amb els amics tempta l’acrobàtic exercici de mesurar distàncies en el mapa dels records; i aquí comencen les sorpreses. Més de sis anys des que dormírem a l’estació del Cremallera de Núria, exactament sis anys des que entràvem disfressats a la biblioteca a fer guirigall abans de córrer cap a la mani, vora de set des que vam haver de resoldre les equacions d’equilibri d’aquella remaleïda xinxeta ... cinc anys des que ens deixàvem la veu (i una colla de pollastres a l’ast ...) en contra de la guerra ... un any i tot, ja, des que vam tornar a compartir aules a l’ICE de Mundet !
El temps corre cap endavant, ja és ben cert, i no deixa d’eixamplar la bretxa que ens separa de l’ahir. Però nosaltres tampoc romanem quiets ! I, malgrat que la vida no sempre ens somrigui (a fe que no sempre ho fa), per difícils que siguin les hores, nosaltres ens mantenim ferms (seguim arborant les velles consignes ... qui no les recorda ?). Potser és precisament mercès a això que seguim compartint una amistat. Que aquest cop, i a tenor d’una coincidència laboral, ens ha fet retrobar a Munich, ocasio calvata per gaudir d’un àpat deliciós al Thessaloniki de Hauptbahnhof, d’una visita encomiable al Jardí Botànic de Nymphenburg, d’un infaust (però ben divertit !) batut de maduixa prepara per un excèntric cambrer de color i, fins i tot, d’un tímid remanent de vel·leïtat noctàmbula a l’inevitable Vainilla Lounge ...
Die Zeit gehst vorbei und nie kommt zurück. M’és difícil de dir si ha estat molt de temps, o tan sols l’espurneig d’un instant, el que separa aquests darrers dies d’octubre de les primeries de maig, quan aquesta fascinant aventura començava. M’és difícil de dir, depèn del moment en què m’ho pregunto. Tan sols sé que, sigui instant o eternitat, aquests sis mesos es fonen en un torrent de bellesa desbordant, inoblidable.
El temps corre endavant i la tardor s’acaba. I jo marxaré de Munich com ho fan les fulles dels seus arbres. Volant. Plenes del goig d’haver viscut. Buides de tot el que portaven. Segures d’haver-ho donat tot. Confiades a la voluntat del vent que les arrenca. Segura que noves primaveres duran a d’altres éssers al mateix goig que m’ha estat concedit a mi.
I seré tot gratitut. Perquè hauré gaudit del privilegi de ser part d’aquest paisatge. D’aquest bosc d’humanitat, de quotidianitat, de senzillesa compartida. Aquest paisatge d’emocions, de repte i lluita, d’esforç i compromís, de vida i de mort, de dolor i de joia. Amb tots els colors del món i per tots els racons de l’ànima.
Marxaré ben aviat, com una fulla. Deixondida, desmaiada al vol. Tota sola, empetitida, tremolant. Com escrivia Juan Ramon Jiménez,
Y yo me iré, y se quedarán los pájaros cantando.
Marxaré ben aviat. I aquest meu sojorn, i les meves paraules, habitaran per sempre més en el record (el millor dels records), aquest temple del temps ingràvid, la bellesa del qual creix amb l’enyorança i esdevé el Súnion pel qual (cantava Riba) el mariner veu ben girat el seu rumb. Súnion, pels segles dels segles, amb el frontís dreçat a la marea de l’Egeu, alçant-se en calç i en morter despullat, ric del que ha donat i en sa ruïna tan pur.
Marxaré ben aviat, volant com una fulla, en braços de l’hivern. I aquest pessic de vida deixarà de ser ... per consistir ...
Que l’hagi deixat per un dels darrers no significa, ni molt menys, que aquest clàssic de clàssics dels museus bavaresos no m’hagi despertat una fascinació comparable a la d’un menut quan veu, per primera vegada, com els Reis d’Orient desfilen dalt de carrosses lluminoses, amb estols de caramels voleiant per l’aire, i amb els regals tan cobejats a redós dels seus somriures. Una fascinació similar, mescla d’innocència i de màgia, de boca i d’ulls esbatanats. La fascinació de l’infant que vol tocar-ho tot, preguntar-ho tot, saber-ho tot ... aquella fascinació d’infant que, diuen, és un dels vertaders motors de la Ciència.
Ciència i Tècnica, en la seva mútua interacció, en el vaivé que porta de la creativitat al sentit pràctic, de la teoria més abstracta a la solució més enginyosa, troben en el Deutsches Museum una ambaixada universal. Es tracta d’un edifici de dimensions colossals (i aquí l’adjectiu no obeeix pas a cap llicència poètica), amb una de les col·leccions més excepcionalment exhaustives de tots aquells objectes, eines, artefactes, muntatges o experiments que formen part de la història de la Ciència i de l’Enginyeria. Però, quan dic exhaustiu, vull dir veritablement exhaustiu. Amb una vocació de completitud tan total, tan radical, que acaba semblant-nos gairebé excessiva; quan després de set hores de recórrer sales i sales, de prèmer botons, de perdre’ns en els detalls delicadíssims de les maquetes o de meravellar-nos per la versemblança de les seves reproduccions, ens adonem que no hem recorregut ni tan sols la meitat de tots els espais que aquest museu ens brinda.
Han estat dues, en el meu cas, les visites que he fet al Deutsches Museum; ambdues visites de dia complet (en realitat fins a les 17:00, quan el titànic edifici a la llera de l’Isar, ben a prop del portal de la ciutadella antiga, clou les seves portes). Dues visites en les quals he pogut admirar els reproduccions, a tamany natural, de velers i catamarans, de paleibots i submarins, de càpsules espacials i toberes de coet. On he vist com l’aire es torna conductor, un plasma violaci que es cargola i espetega com un esperit, quan la tensió elèctrica entre dues puntes metàl·liques depassa els 13600 Volts per metre. Dues visites en les quals he descendit a les entranyes d’una explotació minera i he entrat en el nucli d’un reactor nuclear. On m’he omplert les narius de l’aroma greixosa dels motors, de la maquinària industrial, dels telers antics, de la metal·lúrgia moderna. Dues visites per resseguir l’esveltesa dels violins antics, o l’enrevessada miniatura dels microprocessadors moderns. Per mesclar àcids, difractar rajos de llum, fullejar taules de logaritmes, o clavar l’ull al visor d’un teodolit. Per entendre per què sonen les tecles d’un piano, com se sosté la volta d’un pont, en quins jaciments s'amaga el petroli, o com es trena la molècula d’un plàstic.
Des del Deutsches Museum, més concretament, des de la cambra de ressonància del Tokamak, reactor experimental de fusió nuclear, rebeu les meves més càlides salutacions cibernètiques ...
I, sobretot, si mai feu cap a Munich, per res del món deixeu de perdre-us aquest espectacle ... !
Radio Arabella ocupa el 100.8 en el dial de la freqüència modulada. Una emissora musical d’aquelles que fan ambient, que fan companyia (a la manera del nostre RAC105). I que, a còpia d’escoltar-la un bocinet cada dia, acaben conformant la banda sonora de la nostra quotidianitat.
Els meus passejos per Munich han estat la sintonia preferida dels meus caps de setmana. Talment com el d’ahir, caminada llarguíssima, en temps i en recorregut. I, ja no diguem, en bellesa, en goig i encant. Per això us en voldria fer partíceps.
De cap a cap de l’Englischer Garten, cabussant-me en l’espessíssim domàs de fulles mortes, en la pluja incessant d’aquesta intimitat ocre dels arbres. Així comença el passeig, la sintonia més entranyable. Un petit amfiteatre s’apareix, com per art d’encanteri, al bell mig d’una clariana. És un dels secrets subtils que amaga el parc. M’hi atanso, baixo saltironant d’una grada a l’altra, assoleixo l’escenari, em giro de cara al públic, m’imagino tots els seients plens. No puc deixar de fer-ho: recito uns versos d’Eurípides: Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que ens guarden d’inesperat els déus. El que esperàvem, no s’acompleix. I, per al que crèiem impossible, un déu troba pas. Així s’ha vist com a fi d’aquest drama. Versos que es gronxen en el ventijol, i s’adormen en el silenci. Lentament, abandono l’estrada. Jo me’n vaig. Però els versos romanen. La bellesa roman.
Transito un rial sense gaire concurrència. Algun corredor, algun cotxet d’infant, alguna bicicleta... Travesso la ronda de l’Isarring, voleiant-la per dalt a cavall d’un pont. A l’altra banda s’hi estén el Senyor dels Llacs urbans, Kleinhesseloher See. Ple de barquetes, d’aneguets xipollejant, d’oques llustrant-se el plomatge, i de minyons mirant-s’ho tot, embadalits. Camino i camino, gairebé sense adonar-me’n i ja sóc a la part sud (la Südteil) de l’Englischer Garten. Quan aquest deixa ja de ser bosc i esdevé, un jardí, pròpiament dit, el jardí urbà més gran de tot Europa. El sol convida a omplir la gespa; la gent s’estiragassa al sol, exposa tanta pell com pot, un darrer glop de morenor abans que el llarg hivern no es desplomi. La Chinesischer Turm, un dels biergartens més populars de la ciutat, és plena fins a la senyera. Un bullici de gent hi degusta tothora vianda i cerveses, mentre orquestres de música en viu s’encarreguen que l’atmosfera dringui com un picarol. Una mica més al sud, quan el jardí ja no és sinó prats i més prats de gespa a la vora del riu, hi ha gent que fa voleiar estels, mentre d’altres llegeix calmosament a l’ombra del templet de Klenze. Surto de l’Englisher Garten, creuo no pas més de deu metres d’asfalt, i em ja trobo en un nou jardí, molt més petit però encara més cèlebre, el jardí de la ciutat antiga, el senyorialíssim Hofgarten. Avui, tot un devessall de fulles mortes, i també de turistes. Surto a Odeonsplatz i giro cap a l’esquerra. Tot és ple de gom a gom (com si fos al carrer Pelai, com si fos a casa !) i cal sortejar tranvies, ambulàncies, bicicletes temeràries, corrues de turistes amb la càmera a la mà. La multitud s’esbrava a l’alçada de l’Òpera, a Max-Joseph Platz, però més enllà d’aquesta vasta clariana, el casc antic de Munich es clou sobre ell mateix, i els seus carrers, com Dienerstrasse, són d’una estretor desconeguda fora murs. Paga, tanmateix, ben bé l’audàcia de deixar-s’hi perdre. Allà s’hi troba Marienplatz, mediterrània i bellíssima, melic descobert d’aquest Munich tan alemany però, alhora, amb un vernís tan llatí, potser subtil però igualment irrevocable. Marienplatz, tan caòtica i desordenada com sempre, sota l’auspici de l’Altes Rathaus i els estandards blanc-i-blaus de la bandera bavaresa. Les bocanes del metro i dels trens de rodalies escupen i engullen gent a l’ensems. Alguns pidolaires proven sort, algun predicador anuncia les seves profecies. Parelles adolescents s’hi troben al bell mig, i es donen les mans i els llavis. He entrat a Die Welt der Bücher, llibreria de sis pisos, indret on servidor, sempre que hi entra, corre el risc de perdre el senderi (i el pressupost setmanal ...). Carrers i carrerons tanquen un cinyell a l’entorn de Marienplatz, d’enrevessada trama, amb un vaivé constant de pujades i baixades, amb arcades i balcons i racons de tota mena, que m’abelleix enormement de recórrer a pas ben lent, consirosament, flairant-ne la seva història, el seu carisma, deixant que els passos repiquin a les llambordes. Carrers i carrerons, d’entre els quals cal mencionar Bräustrasse, el carrer de les cerveseries de la ciutat, al final del qual s’obren les portes de la seva degana (de Munich i del món), la Cerveseria de la Cort, la celebríssima Hofbräuhaus. Però el Munich medieval amaga indrets molt més exquisits encara. Potser, per damunt de tots, el seu mercat a l’aire lliure: el Viktualenmarkt, tan curull d’aromes, d’olives regades amb olis i espècies, peix fresquíssim portat de l’Adriàtic o del Mar del Nord, embotits que flairen delícies, gentils i generoses florades, verdures i fruites de tots els colors, tafaners i xerraires, gourmets i badocs, embalum i xivarri ... un mercat amb molts segles d’història; una empremta, de nou, d’aquest Munich de personalitat tan acusada, tan pròpia, tan fora del comú. El sol comença a ajaure’s quan creuo Sendlingerstrasse, carrer que corona el portal homònim de la ciutat antiga, això és, Senlinger Tor. Vespreja, i cal començar a remuntar cap al nord. Enfilo, així doncs, Theatinerstrasse, carrer glamourós com pocs d’altres, ple de botigues del més selecte prêt-à-porter, de petrodòlars que hi compren, de muniquesos que hi passegen, o berenen un cafè i un dolç. Dues bessones ho contemplen tot plegat, amb un posat greu i seriós, des de les alçades: els dos campanars de la Theatinerkirche, amb llur caputxó blavós, dues bessones gairebé idèntiques, encara que ( i aquest és un secret molt ben guardat) l’una medeixi quasi dos metres més que sa germana.
De nou Odeonsplatz. I tot recte amunt, Leopoldstrasse. Recupero l’alè del silenci. És un dels carrers més llargs de la ciutat, és llarguíssim; ample, cavallerós, monàrquic. Assoleixo diverses esglésies, la Universitat, l’Arc del Triomf. I, de nou, gent a glopades, un ambient que ja es prepara per la nit. Schwabing és el districte de moda, el quartier chic, la zona de marxa. Com una mescla de Gràcia i Raval, amb tocs de Pedralbes (un còctel estrany, ho admeto, però crec que aquesta descripció no és del tot forassenyada). Els pintors de carrer hi exposen la seva bohèmia. La cruïlla de Leopoldstrasse amb Giselastrasse té un magnetisme particular. Amb els seus matolls, l’arbrada verda i, contra seu, els colors més vius dels quadres que s’hi exposen. Avancen els meus passos, també ho fa la nit. Ja sóc a Münchener Freiheit. Brillen els neons, i fumegen com un vell vapor les paradetes de falafel de Felchinstrasse. És, aquesta, l’òrbita dels personatges més extravagants, de rodamons que ofeguen la solitud en la cervesa, i de joves que hi ofeguen el seu mediocre sentit de la diversió.
I el passeig s’acaba. Entro de nou a l’Englischer Garten. Ho ignoro, però Munich encara em reserva el millor. Dos-cents metres abans d’arribar a casa, des d’una clariana, puc veure el sol de biaix, coquetejant amb l’infinit en calma. I, en una contraposició quasi perfecta, a l’altra banda de la volta celest, lleument velada per les capçades dels arbres més alts, una lluna gairebé plena, gairebé nua, coberta per un llevíssim vel de boira que comença a condensar-se. Ambdós astres allarguen les llums: la d’ell, amb traços de taronja, de rogenc, de violeta; la d’ella, d’un blanc cristal·lí, amb glops a l’atzar de nacre i de maragda. Allarguen les seves llums, fins a trobar-se. I jo sóc al bell mig del seu abraç ... ! il·luminat pels dos, ungit pel do d’aquesta comunió de llums que em fa tan devot, fins i tot sense creure-hi ... Carícies de llum entre el sol i la lluna. Amb la tardor bavaresa com a llit d’amor ...
Tota una tarda de passeig, de paisatge, d’impressions, d’emocions, de bellesa en estat pur. La sintonia, en definitiva, d’una vida diferent. D’una quotidianitat diferent. Que no em serà fàcil, tot d’una, deixar d’escoltar. Quan Radio Arabella (quina paraula tan eufònica, quin regust de canyamel, quin encant tan dolç i itàlic !), i Arabella Park, i Albero Bello, i tants altres noms que han edificat la geografia, la toponímia, els rostres i les ànimes d’aquests sis mesos, comencin a ser record, a ser passat. Quan tot comenci a ser llegenda. Ben aviat, ben aviat ...En un bon grapat d’ocasions, al llarg d’aquests mesos, us he parlat d’Art. Munich n’és tot un recital. La riquesa i diversitat dels seus museus es compta d’entre les millors d’Europa, i probablement tan sols Berlin és capaç de fer-li ombra si ens restringim a l’exemple d’Alemanya.
De tots els seus museus de Belles d’Arts, i després de tant de temps, encara me’n mancava un d’aquells que són de visita inel·ludible. Es tracta de la Lebenhaus: museu, o més ben dit galeria, que recull una exclusiva col·lecció d’unes dues-centes obres, ubicades totes elles a la fascinant frontissa dels segles XIX i XX. Un absolut privilegi, que la Lebenhaus ens convida a resseguir amb tots els sentits (i també amb la ment, i les nostres concepcions estètiques) oberts de bat a bat.
Molt en particular, amb l’oïda ben desperta. Perquè a la Lebenhaus, s’hi escolta el brau galop del genet blau. Amb la mateixa frisança que, a principis del segle XX, el va empènyer teles, aiguabarrejos i pinzells enllà, cap a l’atreviment més total, més radical, de l’Avantguarda.
A la Lebenchaus, s’hi escolta el galop del genet blau. De l’alemany Die blaue Reiter, talment com s’autoanomenaren Vassili Kandinsky, Franz Marc, Paul Klee, Alexei von Jawlensky o Gabriele Münter, entre d’altres; pioners tots ells d’un nou llenguatge artístic que, cristal·litzant en múltiples estils, dissoldria les fronteres, tant materials com conceptuals, de la pintura moderna. Eren, els membres d’aquest grup artístic, gent vinguda d’arreu, atreta per la vitalitat de les acadèmies de Belles Arts d’aquell Munich de finals del XIX, en particular pel mestratge de Franz Von Stuck (el qual, per cert, ocupa també un lloc destacat en l’exposició permanent de la galeria, destacant-ne la seva Salomé ballant, libidinosa, amb un diabòlic matís blau-verdós, prop del cap de Sant Joan Baptista). Un grup ben heterogeni, riquíssim en matisos i en sensibilitats, que compartiria tanmateix un espai, cohabitaria un temps d’aventura i revolta, i beuria de similars influències, des dels post-impressionistes als fauvistes, als talents més innovadors dels ateliers parisins, o fins i tot de Picasso. M’agrada pensar que fou a Baviera, doncs, per molt que pugui sorprendre’ns, al tradicional i conservador terrer de l’Alemanya meridional, on faria eclosió aquest nou paradigma artístic, l’impuls del qual encara avui empeny, influeix i alimenta l’estètica contemporània. I que, cent anys després, segueix fascinant i enutjant a l’ensems. El Genet Blau va cavalcar, doncs, els dominis del Rei Boig, i es mostrà sempre profundament arrelat als seus paisatges, especialment les rodalies dels alps (com ara Murnau, on Kandinsky i Münter passaven llargues temporades, que alternaven amb la seva residència a, l’encara avui, bohemi districte de Schwabing, al nord de la ciutat de Munich). El Genet Blau va beure també a pleret del seu folklore, del seu devocionari i de seva la imatgeria religiosa popular: el cromatisme i la geometria dels vitralls, sense anar més lluny, graviten fecundament sobre molts dels seus quadres.
La Lebenhaus, en ella mateixa, ja és mereixedora d’una visita. Enclavada al bell mig del museumviertel, entre Königsplatz i Theresienstrasse (el carrer de les llibreries, de les copisteries, dels cafès dels universitaris ...), a tocar de la gliptoteca i del Conservatori (sempre amb alguna finestra oberta, que ens ofereix un tast, gratuït i espontani, d’aquesta saníssima afició per la música que és tan indestriable del tarannà centreeuropeu); així se’ns presenta aquest casalot, revestit amb façanes sòbries, de pedigrí noble, una entrada porxada, una fontanella al bell mig, tota galana de flors i bardisses. Els seus interiors excel·leixen d’espai, de claretat, de refinada arquitectura.
Com la millor de les tines per condormir-hi el millor most: perquè el seu interior, molt més enllà d’un exquisit interiorisme, ens brinda una privilegiada perspectiva del temps en el qual un dels elements estructurals de la pintura, això és, l’objecte, va ser sotmès a una revisió tan radical, que tombaria d’un gir els fonaments més profunds de les arts plàstiques. A l’alba l’Avantguarda, els pioners dels ismes del segle XX van elevant el seu vol, mentre reflexionen intensament sobre l’objecte, sobre la forma, sobre el color. Pas a pas, sala rera sala, a la Lebenhaus hom penetra en aquesta emoció borbollosa de la descoberta, de la transgressió, de l’audàcia. Pinta Franz Mark i els seu particular univers zoològic, on tot d’animals-símbol són representats amb colors destil·lats, puríssims, sense ombres ni transicions, despullats fins a la seva darrera essència. Pinta Münter els seus retrats, un rostre transfigurat en l’esquema de quatre traços, en un món cada cop més bidimensional, menys denotatiu (i, precisament per això, infinitament més colpidor, més evocador, més poderosament al·legòric). Hi pinten expressionistes, fauvistes, futuristes, algun pinzell que coqueteja amb el Cubisme, el Surrealisme, el Dadaísme o l’Art Nouveau. I pinta, per damunt de tots, la mà del mestre, Vassili Kandinsky. La mà del pintor rus, en la seva perpètua recerca de l’objecte, de la seva ànima, de la seva substància, motiu últim pel qual n’abstraurà (heus aquí la paraula !) la seva forma. I serà tan sols la forma, aquesta forma, l’expressió irreduïble, el traç més simple, la corba més mínima, el signe més íntim, l’únic que pintarà. L’objecte nu, transfigurat en essència, reduït a l’essència. No cal buscar cap altra paraula; d’això se´n diu l’Abstracció. L’abstracció de l’objecte, de la pintura mateixa. El galop del Genet Blau. Pinta Paul Klee, el deixeble. Un talent prodigiós, una intuïció innata per cavalcar a la gropa de la Història. Els seus àngels, tan suggerents com inquietants, devessalls d’aquest nounat univers estètic, basteixen un cos celestial i alat a l’atreviment del seu geni. Com Prometeus cedint als homes el domini d’un art nou.
Munich és, ja ho veieu, tot un recital artístic. Però no pas tan sols de murs endins.
Sortint de la Lebenchaus, el cel de tardor és com un llenç impol·lut de color blau maragda. El terra cruix, petarrelleja en caminar: un dens tapís de fulles mortes, heus aquí la paleta en la poder sucar les capçades dels arbres. Com destres pinzells moguts per una mà encara més destra, mesclant-t'hi tots els colors del món, pinten, sobre del llenç blau, olis impossibles ...
A Munich, no són només els homes els qui pinten. A vegades sembla que també hi pintin els àngels. Potser els de Klee ...
Ahir va ser un dia festiu, aquí a Alemanya. Un dels pocs (crec que l’únic) festiu estrictament laic del calendari. Tag der Deutschen Einheit, el Dia de la Unitat Alemanya, una festa que commemora la fita històrica de la Reunificació, i que s’oficialitzà el dia 3 d’octubre de l’any 1990. Una festa, per tant, molt recent, en un país on els abismes de la història encara bleixen a la vora. Són ja, per tant, 18 anys, majoria d’edat per a l’Alemanya contemporània. Un país encara joveníssim, amb un llarg camí per recórrer, amb molta maduresa per consolidar. Consti que aquesta no és una opinió intempestiva, ni immediata, ni naïf. Tampoc no es correspon amb la impressió que hom s’enduria a primera vista d’un país tan ordenat, tan civilitzat, tan culte i educat, amb tanta estructura, coherència i sentit pràctic. Paradoxalment, però, aquesta és la impressió que ens transmeten els seus propis ciutadants. I la que finalment començo a captar amb el pas del temps, quan cinc mesos de residència i moltes hores de conversa m’han apropat a la mirada autocrítica que els alemanys guarden sobre d’ells mateixos.
I l’autocrítica dels alemanys pivota sobre un element central, exactament el que ahir es commemorava. La Reunificació, veritable lliçó de democràcia popular, de sentit comú, de talent polític, ha plantejat igualment tota una sèrie de reptes i d’obstacles, que són ben palpables en el seu dia a dia, i que determinen la no sempre plàcida singladura d’aquest país a l’alba del tercer mil·leni. I és que no podem menyspreuar l’empremta que els dos grans totalitarismes del segle XX, el nazisme i l’estalinisme, van imprimir en la nació, en la societat i en la consciència col·lectiva d’una Alemanya que encara avui conviu amb les nebuloses relíquies d’aquest passat abominable: els camps de concentració, convertits en colpidors memorials al llarg de tota la seva geografia; o els imponents tres trams del mur a Berlin, vertadera cicatriu sobre carn viva interposant-se entre Est i Oest, entre Smith i Marx, entre els neons publicitaris de la Coca-Cola i el quarter de la Stasi, entre dos móns, entre dos barris. Relíquies que Alemanya contempla amb un profund respecte, amb pietat i devoció, gairebé es diria que excessiva. Però els alemanys tenen por del passat, això és així de cert: i, precisament perquè li tenen por, no deixen mai de practicar el difícil exercici de mirar-lo de fit a fit, d’afrontar-lo cara a cara. La Reunificació, precisament, va comportar la liquidació formal d’unes fronteres polítiques; però la vertadera Reunificació, la que implica les persones, les estructures socials, la mentalitat, la riquesa i el nivell de vida, transita encara per una delicada adolescència. El Dia de la Unitat Alemanya, així doncs, podríem pensar-lo més aviat com la celebració d’un camí en trànsit, més que no pas la d’una fita assolida. La qual cosa, sincerament, crec que honora els alemanys com a poble: és quelcom de ben bonic, celebrar un repte comú, una tasca en procés, amb les seves contradiccions i els seus riscos, amb els sacrificis i les inseguretats, amb tota la humilitat exposada als quatre vents ... !
Empresa lenta i feixuga, i no sempre grata per a totes parts, la Reunificació de les antigues Repúbliques Federal (l’occidental, amb capital a Bonn) i Democràtica (l’oriental, amb capital a Berlin) ha implicat, per damunt de tot, compromeses saccejades a l’economia. Ni tan sols el meritori esforç de cooperació i solidaritat interegional de l’Oest cap a l’Est, no ha pogut encara pal·liar les profundes mancances estructurals d’una economia que en pocs anys va transitar, de l’intervencionisme desballestat del moribund univers soviètic, a un desbocat liberalisme . I és que, exacte, seguint una mena d’inèrcia difícil d’explicar, Alemanya ha trencat de soca-rel amb el seu reconegut registre d’Estat del Benestar. La sanitat, per exemple, segueix un sistema força complicat, amb una estructura essencialment privatitzada, on cada treballador ha de pagar-se la seva pròpia assegurança mèdica. Els assalariats no paguen la cobertura de salut a través dels impostos, sinó que ho fan directament de la seva butxaca (cosa que implica, no cal dir-ho, que serà qüestió dels seus ingressos que pugui procurar-se’n una de més o menys completa).
La deriva ultraliberal d’aquesta Alemanya moderna ha contribuït a obrir fortes bretxes socials i regionals. Unes bretxes que són especialment difícils d’encaixar a l’antiga part oriental, on un plat a taula i un lloc de treball mai no havien mancat fins aleshores. Un alemany de l’est podria preguntar-se perfectament, finalment, això és la llibertat, aquesta és la vida de somni a l’altre cantó del mur ? Per empobrir-nos encara més, vam fer-lo caure ?. I és precisament en aquest regust de frustració, fins i tot a vegades d’engany on arrelen, de nou, els fantasmes. Els barris més humils de les grans ciutats de l’Est, com Berlin, Magdeburg, Potsdam o Dresden, amb elevades taxes de desocupació, i de joves ociosos vagarejant pels seus carrers, les consignes d’estalinisme i feixisme, malauradament, reviuen. Em va impressionar fortament una conversa que vaig mantenir fa poc amb el meu company de despatx a l’institut, en la qual em va assegurar que l’extrema dreta és un fenomen en alça, sòlidament organitzat i amb bones connexions, i que guanya espai en aquests entorns socialment deprimits, alguns dels quals ell mateix qualificava de no-go areas, de territori prohibit, per als no-aris.
A Munich, per cert, l’extrema dreta té una presència testimonial, amb tan sols un regidor al seu ajuntament. Testimonial, però deplorable. En la presa de posessió de la seva acta de regidor, aquest il·lustre personatge va brindar a tots els presents una ampul·losa salutació feixista. Al judici (òbviament, fou acusat ipso facto d’apologia del nazisme), va al·legar que alçava el braç amb la intenció de jurar el càrrec. A dia d’avui, el cas encara roman els tribunals encara que, probablement, el cas es resoldrà amb una sanció econòmica.
En aquest Tag der Deutschen Einheit no puc més que desitjar-li el millor a aquest país i a la seva gent, l’Alemanya que m’ha acollit durant tots aquests mesos, una Alemanya que marcat tants moments en la meva vida, i en les de tanta gent de la meva família. Un país carismàtic, recte, ferm, geniüt, un punt malcarat però gens arrogant, gens narcisista, gens autocomplaent. Un país del qual podem aprendre’n grans lliçons, no només d’Història sinó, sobretot, de què podem fer amb la Història. Un país que té pors, però que les afronta; que celebra els seus reptes col·lectius ( i no pas les victòries, ni les derrotes, ni els seus patrons celestials ...); un país que guarda emotiva memòria. És un país per confiar-hi. Que tinguis sort, Alemanya, viel Glück !La fàbrica i el mar; és el d’avui un títol, i un text, intimíssims. Un autoretrat de l’ànima. I, sobretot, és poesia. Poesia, filla d’un abraç entre paraules. Paraules deslligades, desconegudes l’una de l’altra, completament alienes; paraules que, tot d’una, passen a prop l’una de l’altra (per la ment, o per un foli, o per la boca, tant se val). Passen a ran, s’entrecreuen, es miren gelosament, es guarden les distàncies. I s’atrauen. I s’apropen. I s’abracen. En el vaivé de l’increat, les paraules fecunden el Misteri. L’herència del seu significat original esclata en un de nou, molt més audaç i bell i evocador.
La fàbrica i el mar, un llaç entre dues paraules; llegiu-les, porteu-vos-les als llavis, ensaliveu-les, deixeu-les fluir suaument, pronuncieu-les amb tota la tendresa de què sigueu capaços. Abandoneu-vos al seu joc, la poesia farà la resta ... !
Així vaig fer-ho jo (així ho faig jo, sempre que jugo a fer de poeta ...); ho recordo en particular, un dia, mentre viatjava de Palafrugell a Barcelona. A banda i banda de l’autopista, entre el peatge de Mollet i Montcada, les fàbriques omplen el paisatge (fàbriques, i més fàbriques i, entre elles, la que duu un nom tan a prop del Seu...!). Els teulats d’uralita, els camions ben arrenglerats, els fanals de vapor de sodi. Un paisatge que, d’acord, pot ser molt gris, molt desangelat, pot ser no gens bucòlic. Però és un paisatge que em captiva i m’interpel·la. Que destil·la un valor del qual en faig, cada volta més i més, l’eix de la meva vida: la quotidianitat. És el sabor dels dies que transcorren, de l’esforç de la gent humil, és el sabor de la senzillesa. El sabor d’un dilluns anònim d’octubre, de llevar-se ben d’hora, de dur la mainada a escola, de córrer a guanyar-se el pa. El sabor de treballar, de cansar-se, de comprometre’s, de tirar endavant, d’empènyer les dificultats, de parlar i comprendre, de deixar-se comprendre. Dels vailets que corren, dels ancians que seuen. Destil·la el sabor del món de veritat: un món on la gent viu i es mor, riu i plora, troba i perd, es mou, camina, fracassa, somnia. Aquell món on l’ésser humà és la mesura de totes les coses, com escrivia Protàgores fa a l’Atenes del Segle V a.C, de les que són, en tant que són, i de les que no són, en tant que no són.
I el mar ... què dir, del mar ?. Presència immanent, batec i bressol del món, veire de tots els rius, saliva i sang, arrel i embruix, poema en ell mateix, plenitud i vaivé, perpetuïtat, sentit darrer, escumosa desmesura ... !
La fàbrica i el mar, quan s’estrenyen i s’abracen, engendren una metàfora de significats corprenedors. En ella, afirmo: qui no és capaç de viure el dia a dia, qui no navega amb goig aquest sojorn, qui troba tedioses les hores, qui anhela tan sols els temps excepcionals, les grans ocasions, les oportunitats fugaces ... ai, las !, perquè s’ofega ! Perquè el sentit, l’encant i la màgia d’una vida, no poden amagar-se en res que sigui extraordinari. Com tampoc no és fet d’illes un mar.
La fàbrica i el mar, metàfora del meu amor per les coses senzilles, per la tendresa que em desperten els petits detalls, per la meva fe devotíssima en el que algú va anomenar el Déu de les petites coses.
La fàbrica i el mar, és també manifest i opuscle. Una crítica crua, severa admonició a la ciència que tant estimo: encara ens meravella una poma quan cau ? O tan sols les cites que acumula el nostre article ? La ciència perd el nord, el seny, la mesura. Esdevé obsessiva, excessiva, desbocada, inhumana. Vanitas vanitatis, política i orgull. I s’escola cap al buit, cap al mar sec, reclòs, gairebé mort, perdudament salobre.
La fàbrica i el mar; enllà de tot, tanmateix, l’esperança. Perquè encara és possible. Que un anònim dilluns d’octubre em llevi ben d’hora, i porti la mainada a escola, i corri a guanyar-me el pa. Encara és possible no fallar a la vocació. I deixar que les veles s’inflamin, i que tombi el timó, devers el rumb que implora a crits el sextant de la meva ànima.
La fàbrica i el mar. Això és, la meva esperança.Se’m fa difícil escriure sobre allò que no m’agrada; o, millor dit, sobre allò que em resulta completament aliè, que no m’implica, que no em significa res. Però ho procurarem perquè, ja se sap, a vegades cal seguir una mica el guió ... per molt que la trama ens sembli abastament millorable ...
Com és ben conegut, a cavall del setembre i l’octubre, la ciutat de Munich es converteix en la capital del folklore (paraula, per cert, de profunda arrel anglogermànica; folk en anglès, Volk en alemany, mots amb els quals es designa la gent, el poble). Munich es converteix en la capital de la tradició regional. I, molt en especial, en la capital de la seva beguda per antonomàsia. És difícil fer-vos partíceps del bullici, de la gentada que vessa per tots els racons, de l’impacte que suposa per a la ciutat mateixa la congregació de prop de sis milions (!) de visitants, bevent fins a sis milions (!!) de litres de cervesa. Restaurants, hotels i transports públics freguen la saturació, i les dimensions cosmològiques que pren l’esdeveniment sotmeten les seves infraestructures, la seva seguretat i la seva diligència habitual a una revàlida anual d’exigència severíssima.
L’Oktoberfest com a tal compta amb un emplaçament concret, situat en una extensíssima esplanada a prop de l’Estació Central, Theresienwisse. Dins d’aquesta àrea, escenari de les noces, a principis del segle XIX, de Lluís I de Baviera amb Teresa de Saxònia (i motiu últim pel qual se celebra aquesta festa), s’hi instal·len multitud d’envelats, dins dels quals pot degustar-s’hi la beguda reina, servida en dosis úniques de litre (l’anomenada mass), mentre s’entaula animadament conversació amb la resta de comensals, molts cops desconeguts, que comparteixen seient en els llarguíssims bancs de fusta que s’estenen de punta a punta de les pèrgoles. Tampoc no hi manca la música popular, la xerinola i la dansa (amb els típics vaivés de les gerres de cervesa), l’heràldica de principals cerveseres muniqueses (el lleó de la Löwenbräu, el cavall de la Hofbräu ...) i els estendards blanc-i-blaus de la ciutat, onejant per totes bandes. Menció apart mereixen les dimensions coloristes, gairebé carnavalesques, del vestuari genuí de la regió (millor dit, de l’Estat Lliure de Baviera). Els homes (i nens), amb pantalons de cuir (lederhosen), amb els inevitables tirants, i amb un tiratge de tres-quarts que deixa la cama nua de genolls cap avall i que, segons el gust i el fred personal, hom pot cobrir amb uns mitjons beige de canya alta; uns esclops de color carn, amb les sivelles ben enllustrades; camisa blanca amb vistosos botons i volantines; i l’inevitable barret verd, a poder ser coronat amb una ploma. Convé fer menció d’un detall: els lederhosen no poden rentar-se mai (no conec el motiu exacte). Només sé que la tradició mana que tals pantalons passin de pares a fills, de generació en generació: una legítima certament potinera, jo diria, que tempta tota mena de brutícia i de fortors ... Per la seva part les dones, fadrines i menudes fan gala del dirndl, la peça estrella del seu aixovar, carisma de la feminitat bavaresa: amb els seus colors, els seus brodats i repunts, la seva faldilla dansaire i un escot vertiginós, forçat pel patró deliberadament estret d'un vestit que els enerva amb vigor el bust, tot sovint generosíssim.
Segurament un dels actes estel·lars de les dues setmanes llargues de celebracions tradicionals (i etíliques) és la desfilada del primer diumenge, en la qual les diferents cerveseres, així com diversos clubs de cacera i d’altres manifestacions de la cultura popular, passegen les seves millors gales pels carrers del centre de la ciutat, al compàs de xarangues de tambors i trompetes, i davant d’una multitud que els saluda, els galeja i no se’n deixa perdre el més mínim detall. L’espectacle és digne de menció: homes i dones de totes les edats, ataviats amb tota la riquesa i matisos del vestuari típic que tot just us descrivia, entre els quals excel·leixen els escamots de caçadors, amb el rifle a les espatlles i els seus trofeus, com ara cèrvols taxindermitzats, desfilant al capdamunt dels carruatges. Criden també l’atenció d’altres comparses que passegen amb aire marcial, amb llebres penjant dels sabres; diligències de l’any de la picor; carruatges que transporten barrils de cervesa; genets curulls d’anys; dones amb mantellina negra ...
Folklore, essència, tradició. A l’Oktoberfest, n’hi ha gairebé tanta com de cervesa. I la tradició, com la civada fermentada, quan es pren en excés, sempre acaba pujant al cap ...Avui us convido a resseguir un breu (però, espero, ben interessant) itinerari filològic. Que he començat, encara que de manera subtil i emmascarada en el títol mateix, amb una salutació col·loquial típica del sud d’Alemanya: - servuus ! -, -servuus !-, es diran dos joves que es trobin pel carrer. Servuus, en efecte, nominatiu singular de l’arrel llatina servuo- , en una mena de declaració reverenciosa que podríem traduir com a “sóc el teu servent” i que, malgrat que a les nostres oïdes ens pugui semblar una mica rimbombant i barroca, per als alemanys ha perdut tal càrrega etimològica. Fins a tal punt que aquest cultisme ja no és, com podria semblar-nos, l’expressió d’un oferiment complet, un acte d’educació exquisida, sinó una forma extremadament col·loquial, que en cap cas pot usar-se en un context que requereixi un mínim de formalitat. Per entendre’ns, si jo saludés amb un Servuus el director de l’institut, seria talment com espetar-li ei tiu, què passa. La qual cosa no vull imaginar-me quines conseqüències podria comportar ...
Però, interessant en ella mateixa, la pervivència d’aquesta salutació ens porta, com qualsevol troballa filològica, un pas més enllà. Especialment quan la correlacionem amb el seu àmbit geogràfic. No en trobem rastres en les regions de més al nord; ni a les ciutats hanseàtiques, ni a Holstein, ni a Brandemburg. Qüestió de dibuixar-ho en un mapa i adonar-nos de com la llengua, dos mil·lenis després, encara conté l’empremta de la romanització. I, complementàriament, l’empremta dels bàrbars irreductibles que frenaren l’avanç de les legions augustes.
L’expansió del cristianisme, fortament lligada a romanització en els seus inicis (i desvinculant-s’hi, de mica en mica, en el sentit que els mateixos pobles bàrbars van anar progressivament assumint la fe catòlica), juga un paper cabdal en l’evolució de les llengües vernacles, i extén la seva influència més enllà de la Romània lingüística. Per exemple, en la devotíssima Baviera, i mantenint-nos en el registre de les salutacions, és ben conegut que la manera usual de saludar-se és tot dient Grüss Gott, una expressió similar (encara que no literalment) al català Déu vos guard, que encara podem escoltar avui dia, per bé que molt infreqüentment, de boca dels avis. Convé tenir present que, si hom empra el Grüss Gott a Berlin, per exemple, es pot trobar que el seu interlocutor el miri amb força mala cara.
Baviera, en definitiva, i Munich molt en particular, s’erigeixen com la part veritablement més romana d’Alemanya. La influència mútua, de fet, de l’italià i de l’alemany, tant en la llengua com en el caràcter, és vivament palpable en una vessant i l’altra dels Alps. Una proximitat geogràfica que alimenta també un important flux migratori, i que explica com la comunitat italiana és extraordinàriament nombrosa en aquesta ciutat (els corresponents restaurants i trattorie, particularment econòmics per als estàndards de preus de la regió, representen una oferta gastronòmica de qualitat i plena dels sabors mediterranis que, altrament, tant s’enyorarien en aquestes latituds). El bullici de Marienplatz, les terrasses d’estiu a Leopoldstrasse, els pintors de carrer i els ateliers bohemis de Giselastrasse, o fins i tot el petit regust a barri vell (un punt decadent, un punt canallesc) de Münchener Freiheit, són traces d’un món mediterrani, que s’extenen com venes excèntriques en el si d’un organisme urbà d’ascendència declaradament germànica. Un bocí de llatinitat que li ha valgut a Munich l’ésser considerada com la ciutat més septentrional d’Itàlia. Com si l’Alto Adiggio es prolongués una mica més enllà de la muralla rocallosa dels Alps. Fet i fet, el seu nom mateix, Munich (München, en alemany), arrela en el llatí Monachus, que vol dir monjo. Va ser un convent de frares a la llera de l’Isar, doncs, el qui va engendrar aquest nom a l’alba de l’Edat Mitjana.
Amb tot, i per ser absolutament fidels a la realitat, no és només latinitas, sinó també graecitas, el que contribueix a l’esperit mediterrani de la vila. La colònia hel·lènica és igualment nombrosíssima, i així ho revelen les esglésies ortodoxes (una, ben a prop de casa, a Nordfriedhof, plena de gom a gom cada diumenge), les ancianes en dol rigorós que hi peten la xerrada, i l’inconfusible sil·labeig d’aquesta bellíssima llengua, que hom escolta tan sovint. La convulsa història de la Grècia moderna, especialment arrel de la seva Guerra Civil i de la misèria que assolà el país, va motivar la marxa de moltes famílies, un bon nombre de les quals van acabar per establir-se a la que, ja aleshores, despuntava com un dels pilars econòmics de l’Alemanya contemporània.
I, finament, tot prenent el fil que la menció a Grècia ens ofereix: la setmana vinent se celebren eleccions al govern del land de Baviera. I, entre tota la concurrència de partits no hi pot faltar, és clar, l’extrema dreta. I el seu eslògan em sembla particularment adient per cloure aquestes línies. Prometen, aquests il·lustres personatges, wir lassen die Kirche im Dorf und das Moschee im Istanbul. O sigui, deixem l’església al barri i la mesquita a Istanbul. L’altre dia, mentre contemplava el dolç transcórrer de l’Isar des del pont de Sant Emmeram, pensava en com les seves aigües, abocant-se al Danubi, assoleixen la mar Negra, després els Dardanels, Màrmara, i finalment, tot esquitxant el Bòsfor, banyen les mesquites d’Istanbul. Les aigües, i les cultures, amb el seu perpetu moviment, seguiran enriquint-nos i fent-nos créixer, seguirant imprimint-nos esperit i caràcter. Per molt que els ultradretans s’hi encaparrin...
I, en conseqüència, compartir també un dels misteris sobre els quals s’edifica la vida, com és el seu final mateix. Els meus companys de pis han perdut avui un mentor. Per a la meva companya, en particular, el seu col·laborador (i mestre) més directe. I també un bon amic. En un fatídic accident, a set dies d’inaugurar el nou telescopi de rajos gamma a l’illa de la Palma, un brillant astrofísic alemany de 35 anys ha perdut la vida, en una circumstància que, de no ser prou tràgica en ella mateixa, suma el fet d’haver mort de sobte, en l’absoluta foscor de la mitjanit, a milers de quilòmetres de la seva Renània natal.
Són moments difícils, doncs, una catedral d’emocions humanes. D’emocions compromeses, íntimes, cantelludes. Que estrenyen fortament els llaços en la fragilitat, en l’instint d’abraçar-se quan els fonaments tremolen, quan el futur d’ahir és ja el passat d’avui i ja es marfon i es difumina, quan tot s’ho engull aquesta forma de buit dantesc, quan totes les seguretats s’ensorren.
Caldrà deixar córrer el temps i els sentiments. I compartir, no només el pis i el bany i la rentadora, sinó també la paraula, la llàgrima, el silenci. Aquest silenci reverent que omple ara la casa.
A Grassmeierstr. 22, seguirem compartint la vida amb tota la seva intensitat, amb tota la seva vivesa, en la seva esbalaïdora plenitud.
(escrit original del dia 11 de setembre de 2008)
El segle XVIII descansa, després de Luter i la Contrareforma, després dels vaivés i dels contrastos del Barroc. Occident decideix prendre’s cent anys de repòs (per a les idees, és clar, no pas per a les armes ni per als deliris imperials d’arxiducs i monarques). Les primeres sales de la pinacoteca s’omplen de retrats de la noblesa, des dels més naturalistes fins als irònicament grotescos, com aquells que, amb un pinzell carregat de subtilesa, caricaturitzen les tares dels rostres sobirans. Les sales s’omplen, també, de paisatges del món antic, d’evocacions a Horaci i a Virgili, d’escenes pasturant la senzillesa en el si d’un món equilibrat, mesurat, sovint a l’empara d’algunes runes hel·lèniques: l’home, per uns breus instants, torna a ser centre i mesura de totes les coses, proporció i candidesa, delicada virtut, areté homèrica. Fins i tot, en un raconet del museu una nimfa (Èrato, potser ? ), reblerta de tendresa maternal, amanyaga l’infant Eros. Ell, enriolat i trapella, ha deixat reposar per uns instants el seu arc i les sagetes, que jeuen a terra, a tocar del seu peuet. L'escultor no ha deixat escapar cap detall de l'escena.
Però, parlant de sagetes, tots sabem que els estimballs de la història eren a tocar. Alguns llenços encara eren frescos quan milers de Sans-Culottes assaltaven la Bastilla. El Classicisme cau fulminat per la mortal gravetat de la guillotina. Ha nascut un nou estil, ens diem; canviem de sala i tot és diferent. On és l’home ? On és la llum ? S’han perdut els equilibris. Trontolla l’Antic Règim, s’enfonsen les seguretats i, mentre els il·lustrats enfilen els senders més preclars de la raó, tot de pinzells virtuosos buscaran tot el contrari: un espai sense confins, sense cap límit, on serà possible dir-ho tot, fer-ho tot, àdhuc essent inútil, encara que sigui obscè, per molt que sembli inabastable. De la mà de Friedrich i Delacroix, i de molts altres noms (especialment de les Belles Arts germàniques), caminarem entre quadres que habiten tots els extrems de l’ànima humana, que recorren les seves pors, els seus vicis, els seus desitjos, les seves misèries, les seves plenituds. Quadres de Natura viva (no pas morta, com cent anys abans); una Natura que és, precisament, mirall de tots aquests paisatges de l’ànima. Natura immensa, totpoderosa, divinal, tantost violenta. Friedrich pinta tempestes, naufragis, cels de galerna desplomant-se, la mar embogida, desfeta, enorme. La mar, precisament, que l’home romàntic desafia fent-t’hi navegar els seus mites (qui no recorda els versos d’Espronceda, Con cien cañones por banda, viento en popa a toda vela ?). Un Romanticisme que pinta la nit. També els éssers de la nit. I el Mal. I el dolor. I la Mort mateixa, cossos lassos i llavis cianòtics, el revers de la vida, un terreny tot sovint massa escarpat, massa inestable, per a la Raó dels il·lustrats. El Romanticisme abandona Protàgores. Ara és l’home el qui atrau la desmesura de totes les coses. L’home, ésser diminut i fràgil en el si d’una vastitud, incomprensible i misteriosa, que endebades assaja d’entendre, de fer-se seva, que vol dominar. El Romanticisme és una mescla a parts iguals de llum i ombra, mort i vida, plaer i dolor, diví i diabòlic, místic i carnal. És llibertat en estat pur, bellesa audaç, sovint pertorbadora. El Romanticisme és, senzillament, abandonar-se a una passió a borbolls, ser de sang i de llàgrimes, deixar que la fúria dels sentiments vessi pels marcs de cada quadre.
I a cavall del segle XIX, del Liberalisme i la Revolució Industrial, en el convuls naixement de les societats modernes, les darreres sales de la Pinacoteca acullen la transició del postromàntic a les corrents realistes i naturalistes (i el seu minuciós anàlisi del detall, la seva obsessió, quasi científica, en l’objectivitat). De mica en mica les temptacions tenebristes van esvaïnt-se completament (malgrat que l’artista de la Modernitat seguirà mantenint una actitud reverent davant dels grans misteris. Com Eugene Gorny en el seu conmovedor L’anatomista). L’home domina, preval sobre l’instint, sobre les forces naturals (i sobrenaturals) d’un altre temps. El retrat és precís, humaníssim, perfecte (com els camperols del bavarès Ferdinand Georg Waldmüller). Els colors destil·len puresa, la llum ho inunda tot. I s’imposa, de mica en mica, un estudi analític de la forma. Heus aquí els traços de Monet i Degàs. I els paisatges de Van Gogh i Gaugin. La llum de l’Impressionisme (i del post-impressionisme) és centinella d’una darrera sala que és, de fet, la transició entre aquesta i la la Pinakotek der Moderna (que vaig visitar fa vora de quatre mesos). Una sala on l’art comença a qüestionar-se ell mateix, el seu esperit i els seus mètodes. Una sala on les formes comencen a temptejar la geometria, en un tímid besllum dels camins que, pocs anys més tard, recorrerà el geni de Picasso.
Som a les portes de l’Avanguarda. Inevitablement, doncs, a la sortida de l’Art Modern. La sortida de la Neue Pinakothek. Ha estat un plaer que m’hi acompanyéssiu. Ah, i no us deixeu el paraigües, perquè plou ...
Els abismes sempre han atret la fascinació dels homes. Confins i entranyes d’un món interior, histologia de la Mare Terra, són abruptes estimballs que connecten amb el jo més ignot, amb la naturalesa més críptica dels reialmes subterranis. Cada gorja té la seva particular història, tot un assaig de geologies esotèriques que pretenen explicar la convulsió tel·lúrica que, mil·lenis enllà, fou capaç de clivellar talment la terra i enfonsar-ne un estret pessic centenars de metres: ja fossin dracs menjant-te els rocs a queixalades, déus envanits tot guerrejant, o dimonis atiant el foc de les calderes. Així mateix, cada gorja és, en la imatgeria popular, poblada per tota mena de criatures fabuloses, totes elles procedents d’aquest univers vaporós de l’inframón. Les gorjes són tot un estímul per a la imaginació, són un temple d’instint natural, és la bellesa magnètica que destil·la l’hermetisme. En la seva densa obagor, en la seva humitat, les gorges ofeguen el positivisme. I ens conviden a canviar de llenguatge per apropar-nos a la realitat: les gorges parlen en versos i trenen metàfores. I, malgrat que en aparença ens sepultin sota terra, fan que l’esperit emprengui el vol de la llegenda.
Partnachklamm (klamm, gorja en alemany) no n’és una excepció. Es tracta d’un prodigi de la geologia alpina, de verticalitat espaordidora, excavada pel pacient cisell de les aigües braves que davallen dels Alps, concretament del circ glacial que dóna cos al massís del Zugspitze, sostre d’Alemanya amb una alçada 2962 metres. Del riu Partnach, fet i fet, podem resseguir la traça del topònim amb què actualment coneixem la població de Garmisch-Partenkirchen, una de les estacions hivernals de més anomenada del país, així com seu dels conegudíssims Salts d’Esquí amb els quals tanta gent refresca la migranya del dia primer de l’any (J). Garmisch-Partenkirchen és l’estampa per excel·lència d’un poblet d’alta muntanya, amb les seves casetes de teulades inclinades, amb el riuet travessant-lo tot alegroi, amb parterres de gespa fresquíssima i una esclatant florada arreu. Garmisch-Partenkirchen ostenta un altíssim nivell de vida, i podríem assimilar-ho a alguns dels pobles de la nostra Cerdanya. La seva economia resta essencialment vinculada al turisme de muntanya i a les segones residències de molts bavaresos benestants. Munich mateix cau a una hora i mitja de trajecte en tren; un viatge que, també en aquesta ocasió, és un aparador privilegiat dels paisatges de la plana bavaresa, amb els seus sembrats, les explotacions agràries i ramaderes; i també amb els seus immensos llacs d’origen glacial, com Stanbergersee, convertits en centres d’oci dominical, amb multitud d’atraccions, d’àrees de pícnic, de barquetes per remar o, fins i tot, per provar de navegar a vela ... Plana bavaresa que, de mica en mica, va oblidant la seva planitud i comença a elevar-se, de primer de manera subtil i homogènia, després a glopades disperses i cada cop capcinejant més amunt, en petrificada consonància amb el tremebund cataclisme de l’orogènesi alpina.
Des de l’estació de tren, un caminet amable i familiar, vorejant el riu, ens atansa a les primeres (i ja força abruptes) elevacions que emmurallen el curs més alt del Partnach. Un segon tram, sota la tupida ombra dels avets, podem recórrer-lo a peu, o bé dalt d’un carruatge típic de la regió, conduït per un cotxer la disfressa folklòrica del qual no té desperdici. Al capdamunt d’aquest camí, i mentre el bram del riu comença a fer-se eixordador, les parets de la muntanya es tanquen sobtadament, abraçant estretament la llera de les aigües, com una pitó recargolada al llarg de 700 metres. Una pitó d’entranyes humidíssimes, amb degotallsa cada esquerda de les roques, amb tota classe de líquens i falgueres, i amb el totpoderós bramul de l’aigua joveníssima, recent nascuda, que llisca riu avall ... camí del mar. Camí de la llegenda.
Amb 13,36 quilòmetres quadrats de superfície, Perlach Forst és una de les reserves boscoses més extenses de l’àrea metropolitana de Munich. De perímetre aproximadament trapezoidal, és un dels primers indrets que ens atrau la mirada tan bon punt despleguem sobre la taula un mapa de la ciutat. I és que bona part del sud-est de la ciutat queda flanquejada pel voraviu d’aquest pulcríssim llençol verd. La llera de l’Isar el cenyeix per un cantó, traçant-ne una llevíssima frontera líquida, abans que la ciutat torni a cabussar-se en un nou parc (encara més gran, si cap), el de Forstenrieder. Per l’altre flanc, és el selecte barri residencial d’Unterhaching (una mena de Sant Cugat, per traslladar-lo als estàndards de Barcelona), l’encarregat de posar cota a aquesta majestat de naturalesa periurbana.
El passeig (o millor dit l’excursió) a Perlacher Forst comença de bon matí, amb un dels habituals malabarismes per l’entramat ferroviari de Munich: a saber, la línia U6 fins a Marienplatz, un primer transbordament, la línia S5 de rodalies per assolir Hauptbahnhof, i un segon canvi, aquest cop de nou al suburbà, la línia U1 fins a la darrera parada, a Mangfallplatz. Apareixem en un barri força benestant, extremadament tranquil, extremadament verd. Tan sols caminem uns passos i ens trobem una parcel·la enjardinada, amb tot de bancs a l’ombra, de tobogans i gronxadors. Recorrent-la de cap a cap, sense pèrdua, els passos ens porten al peu mateix d’una tupida muralla de capçades i matolls, el mateix paisatge del qual, de ben segur, van beure els forjadors de les més ancestrals llegendes germàniques (és el paisatge de l’or del Rin, de l’anell del Nibelung, de Sígfrid, Wotan i les Valquíries ...). És el paisatge del qual Wagner va arrencar més d’una corxera, més d’una armadura audaç, més d’un atreviment de tensió harmònica. Perdre’s, doncs, sense rumb ni pressa, per Perlacher Forst, pot elevar l’excursió a la categoria d’una òpera: un veritable privilegi, una font d’aigua fresca per a l’ànima, i a uns preus molt més populars que la platea del Liceu !
Perlacher Forst combina rials estretíssims i ombrívols, solcats d’arrels centenàries, de fullaraca i un dens baf d’humitat, amb d’altres rutes força més amples, pulcrament delimitades, i còmodament transitables, ja sigui amb bicicleta o amb dos bons parells de sabates i moltes ganes de caminar. Aquests camins teixeixen un ordit de precisa geometria, que faciliten d’orientar-nos i no perdre la referència del punt d’on hem sortit i de l’indret allà on anem (sempre essencial, a la muntanya i a la vida ...).
En el meu cas, han estat vora de dues hores de passeig encomiable, a pas viu i amb els pulmons a vessar d’aquest aire tan pur; dirigint-me des de Mangfallplatz fins al punt més alt del parc, Perlacher Mugl, una llevíssima elevació que he circumdat a través d’una de les àrees de verd més exhuberant i espès; sortint-ne amb l’agulla de la brúixola girada un quart de volta i acabant, després de nombrosos retalls, retrocessos i ziga-zagues, al barri d’ Unterhaching, des d’on he agafat finalment el ferrocarril de tornada cap a casa.
A Unterhaching, a tocar de les cases, es desplega una bellíssima estampa de la Baviera agrària, uns camps (crec que de cereals) tot just acabats de llaurar, pintats amb tot un univers d’ocres, sota el vernís de la llum solar. Tanmateix, enllà d’unes quantes hectàrees, hi ha una cosa que em sorprèn. Per primer cop, en quatre mesos, distingeixo en la distància un veïnatge de blocs de pisos, d’aspecte tosc, una mica desolats. Similars als que hom veu quan entra a Barcelona per Bellvitge i per Ciutat Meridiana. En efecte, als afores de Munich, hi acabo de veure la silueta d’un món que, segurament, ja no s’assembla tant al d’un conte de fades. I és que, malgrat la seva ostensible riquesa i els seus estàndards de seguretat i qualitat de vida (els quals es compten entre els més elevats del continent), també Munich allotja els seus barris més modestos, les seves ciutats-dormitori. Potser aquí cal buscar-los més, són més petits i menys evidents. Però l’essència de l’abisme entre el primer i el quart món, entre Unterhaching i Neuperlach, entre Pedralbes i la Mina, és una realitat que no distingeix el català de alemany: les injustícies globals edifiquen paisatges globals.
Die Bedeutung dieses Namens ist aus der deutschen Geschichte nicht auszulöschen. Er steht für alle Konzentrationslager, die Nationalsozialisten in ihrem Herrschaftsbereich errichtet haben. El significat d’aquest nom mai no serà esborrat de la història d’Alemanya. Un nom que val pel de tots els camps de concentració que el règim nacional-socialista va establir en el seu territori. Amb aquestes paraules del sociòleg muniquès Eugen Kogon, un primer plafó informatiu, a l’exterior del recinte emmurallat, ens dóna l’entrada a la que serà, amb tota probabilitat, la visita més difícil, més crua, i més emocionant, d’aquests sis mesos de trajecte.
El poble alemany no oblida. No es deixa a si mateix oblidar. Per això, amb sobrietat, amb sensibilitat, amb valentia, ens obre les portes del seu passat infaust. I ho fa, perquè en prenguem bona nota. Perquè coneguem el que va ser. Perquè no en siguem còmplices.
Cap Valquíria no ens acompanyarà en aquest descens cap als inferns de l’ànima humana. No hi ha companyia que valgui, en un infern tan fred, tan buit i immens, tan desolat. Enllà de dos rails rovellats, enllà de la portella que duu gravat el lema de tots els camps d’extermini, Arbeit macht frei (el treball allibera), enllà de la torreta de guaita (la mirada de la qual sentirem clavada al clatell, tothora, com un estilet de crueltat petrificada), s’obre un món vast, nu, essencialíssim. A mà dreta, un edifici fantasmal, amb clapes buides de pintura sobre d’unes parets castigades, amb les llindes de fusta destil·lant la sentor del pas dels anys. A l’esquerra, dos barracons, l’un a cada banda d’una avinguda flanquejada per rengleres de xiprers. Enmig, tan sols arena. Una plaça d’arena sobre de la qual, cada matí (o cada nit, o cada tant com als SS abellia), els deportats havien de formar per tal que els recomptessin.
Farem camí cap a la dreta. Penetrarem la nau central de l’edifici on s’allotjava la comandància del camp, les cel·les d’internament especial (podeu comptar, de tortura), els calabossos per als interrogatoris, i per als sentenciats a mort. Petits plafons, breus documents d’àudio, ens ajudaran a fer-nos una idea (no cal dir que estremidora) de la història que es va escriure entre aquests murs. Uns murs enfront dels quals molts deportats van rebre el tret de gràcia. Uns murs a dins dels quals molts altres deportats van ser convidats a donar-se ells mateixos el tret de gràcia. Uns murs que, si no s’han enfonsat, si encara resisteixen, és precisament perquè ens ho volen explicar. Els murs sembla que s’alcin i callin, però el seu no és pas un silenci còmplice. El silenci d’aquests murs és un silenci dens, antropomorf, que glaça la sang i crida i xiscla. Amb un xiscle tan agut que ens fa vibrar l’ànima com si fos una copa. I gairebé ens l’esberla.
Un estret camí de patrulla separa aquest primer edifici del pavelló de comandament. Hi entrarem. És tot un rosari de sales, plenes de fotografies, de panells, de documents històrics de tota mena, donant cos a un museu-memorial que repassa, amb nitidesa i valentia, tots els detalls de la història de Dachau: la seva construcció, els seus deportats, el seu dia a dia, el seu dia final. Un museu-memorial que recorrerem amb l’ànima en un puny, amb el cap cot, enmig d’aquesta eixordadora maregassa de silenci.
Sortirem del pavelló, i ens trobarem formant, l’un al costat de l’altre, a la plaça on, esperonats pels monosíl·labs dels SS, els deportats presentaven la seva dissort, amb el cos tens i el front enlaire. A la plaça on molts, finalment, van caure morts de fred, d’esgotament, de tant d’absurd i de tantes esperances esvaïdes.
I farem cap als barracons, marcialment ordenats, trenta-sis naus rectangulars solcant la mar del genocidi. Embarcarem a la primera, parcialment reconstruïda, on podrem veure-hi les seves lliteres, les seves letrines, els passadissos estrets, les finestres des d’on dels deportats podien endevinar el relleu de la llibertat esmaperduda. Uns barracons en què, tingueu-ho present, podent-hi dormir dos-cents, n’hi arribaren a fer nit dos-mil ...
Caminarem de nou, flanquejats pels mateixos xiprers que imploraven, amb el vaivé de llurs capçades, el final de la barbàrie. Farem i desfarem centenars de passos. Travessarem els murs del camp, i un petit rierol. Fins allà on, ben d’amagat, entre el boscatge espès (perquè també els nazis tenien vergonya, perquè no volien que l’extermini fos evident, perquè sabien perfectament l’aberració d’allò que feien), l’horror edifica el seu final: la cambra de gas, i els forns crematoris. Una sala per dir-nos que haurem de dutxar-nos; una segona, per despullar-nos; una tercera, per morir-hi asfixiats. I una quarta, perquè el foc ens torni cendra.
(...)
I sortirem, finalment. Sense poder dir res.
Que el final d’aquest text, així doncs, l’escrigui el silenci.
Vulgueu trobar a continuació una colla d'instantànies, preses pel meu
company (d'excursió i de pis) Julian Sitarek, durant la nostra visita a Neuschwanstein
diumenge passat.
I, d'entrada, res millor que contemplar la imponent façada sud del castell. Veureu el
cel força ennuvolat; en realitat, vam tenir sort, i les clarianes van fer-nos
força companyia. Aquesta fotografia correspon al moment en què ens disposàvem a iniciar l'ascensió fins a la porta principal, seguint un camí ral d'una mitja hora
de durada. Era vora de la una del migdia, i acabàvem de compartir un àpat
frugal, asseguts a l'herba.
Una segona vista, des d'una clariana, a mitja ascenció
I, un cop dalt de tot, un descans i una foto de família. Servidor era l'únic
mediterrani enmig d'una nodrida (i molt agradable) concurrència eslava.
A un quart d'hora de camí, encara un xic més de pujada, hom arriba
al capdamunt d'una gorja afiladíssima, travessada per un pont, el
Pont de Maria (Marienbrücke), que ofereix una de les perspectives més
encantadores (i vertiginoses !) del castell i dels seus entorns.
Ja de retorn, vam seguir un rial una miqueta més feréstec, enclavat
ben endins del bosc, humit, dens, wagnerià, verdíssim.
I, al capdavall del camí, Neuschwanstein no deixava d'obsequiar-nos
amb la seva elegància, amb el seu encant romàntic i la seva vocació
d'eternitat.
A Lluís (Ludwig) II de Baviera l’anomenaven el rei boig; boig, potser, perquè es preocupava molt abans de les Arts que no pas de la guerra. Era, doncs, la seva, una adorable forma de follia, conreuada des de ben petit, en una infància dedicada a l’estudi, a la música, a les humanitats. Un seny ben boig per a un monarca, sensible fins a l’extrem, ferit per tota forma de bellesa, homosexual, melòman, mecenes de Wagner. Un martiri per a notables i ministres, incapaços de fer-lo còmplice dels seus deliris militars, de seguir el joc d’equilibris i tensions que precedien el naixement de l’Alemanya de Bismark; incapaços, finalment, de retenir el seu esperit, lliure com un sospir, com un batec d’ales, a la mediocritat dels assumptes d’estat i de la vida cortesana.
Precisament Neuschwanstein és un testimoni privilegiat d’aquest esperit irrevocablement romàntic: heus aquí el nom (impronunciable) del castell que féu erigir, a les primeres alçades dels alps bavaresos, i del qual va fer-ne el seu bastió de pau, el seu retir, el seu secretum. Un conjunt monumental imponent, dins d’un paisatge encara més imponent, convertit en una de les estampes més conegudes de l’Alemanya meridional.
I, cal confessar-ho, l’espectacle es ben mereix el llevar-se ben d´hora un diumenge, fins i tot el perdre el primer tren i haver d’enginyar una ruta alternativa (un infortunat retard en l’U-bahn va endarrerir un dels nostres companys expedicionaris). Neuschwanstein, sostreient-li les aglomeracions i l’inevitable embolcall de qualsevol icona turística, permet copsar el carisma d’aquella ànima rebel, indomable i humaníssima, de Lluís II de Baviera. Un carisma que emana de la seva arquitectura, dels seus murs i contraforts, de les seves formes esveltes, del seu cos de talaia inexpugnable. I, sobretot, del viatge mateix que ens hi encamina, enmig de paratges de faula, de conte de fades, rotundament evocadors. Al llarg de les dues hores llargues que separen Munich de Füssen (el poblet alpí que constitueix l’últim nucli habitat abans d’assolir Neuschwanstein), a banda i banda del ferrocarril, desfila la flor i nata dels paisatges centreeuropeus. Es tracta d’una transició, tan suau com tenaç, que arrenca del gris industrial de les conurbacions; i s’endinsa en la mescla de verds i d’ocres, en les extensions inesgotables de sembrats (de cereals, de fruiters, fins i tot d’algunes hortalisses); i, de mica en mica, en l’herbei de les prades, en els matolls ajaçats a la falda dels primers avets, allà on uns cervatells juguen a fer cabrioles, on les vaques pasten mansament. El tren guanya alçada i perd velocitat. Les teulades s’afilen, les terrassetes s’omplen de testos amb flors de mil colors. I les fronteres es desdibuixen, fins al punt en què els ulls ignoren si allò que veuen és Baviera, el Tirol o l’Alto Adigio.
Les primeres moles dels Alps, agressives, escarpades, posen la rúbrica a l’encant d’aquest trajecte. Un trajecte que és com una pel·lícula. Un delicadíssim fragment de cel·luloide. On el ferrocarril, exercint de director, dirigeix amb mà destra un inexhaurible tràvelling lateral, al llarg del qual la mirada llisca, suau i amorosa, sobre del món empetitit, lleument aliè, serè, condormit pel traqueteig i per la mínima distància.
Visitar Neuschwanstein és doncs, com veieu, participar de elogi de moltes bogeries. Bogeries que, com l’art, com l’amor, o com els viatges en ferrocarril, ens salven de la mediocritat del seny perpetu, i ens fan monarques de la vida més encesa i més sincera; són bogeries que ens coronen d’humanitat.
Valgui aquesta breu entrada per dir-vos a tots que la setmana vinent, si tot va com ha d’anar, l’escribà d’aquest blog tornarà per uns dies a casa. Concretament, entre el 2 i el 10 d’agost. Serà un temps breu però, de ben segur, intens i saborós. De retrobaments. De descans. De sentir-me estranger a la meva pròpia terra. De guanyar una perspectiva privilegiada de tot el que hem recorregut.
Aquest temps serà breu, ha de ser breu. Un parèntesi al bell mig d’aquest sis mesos, dos tròpics tancant la línia del seu equador. Ha de ser breu, perquè el pont de mar brava que ens separa, encara ens ha de seguir separant. Perquè encara hi ha molt de Munich per recórrer; molts càlculs per resoldre; molta gent a qui conèixer.
I molta bellesa per tornar paraula. I per escriure-la. La verdor densa de les heures, entrelligant-se aquí i enllà en un joc sublim d’equilibri i acrobàcia, cobreix cada paret de la nostra llar. Una llar de murs en blanc, dessota del verd funambulista, uns murs en blanc que emmirallen el sol amb tal encant que, per uns moments, podria confondre’ls amb el reflex de la llum prodigiosa de la Mediterrània. I, de fet, en algunes de les hores que passo a la casa, en silenci i quietud, és temptador deixar que l’ànima s’envoli, més enllà de les heures i els murs i del blanc, a solcar els infinits rumbs d’aquesta Mediterrània idíl·lica, paisatge d’evocació i record, serena o brava segons el dia, la mar que acull les estel·les nonades de tots els meus possibles destins; la mar on fabulo la rosa dels vents, el vaivé del marejol, la mar que conté tots els rumbs i, d’entre ells, aquell únic que acabaré prenent.
I l`ànima s’hi envola, ja ho crec, cap al mar de la no-memòria, cap al darrer blau. Aleshores penso que potser les heures causen en mi un efecte com de vapor d’eucaliptus; potser les heures i els murs tanquen entorn meu un temple oracular; i Munich esdevé un pessic de Delfos. Un santuari on sacerdotesses subtils, involuntàries, èbries de pocions i de versos àtics, em llegeixen un futur on, ho vaig comprenent, ja no tot està per fer, ja no tot és possible. A Munich he percebut, amb una intensitat vivíssima i tantost feridora, els molts rumbs que vaig abandonant a cada grau de l’astrolabi. Rumbs que ja no seran els meus però que, tanmateix, segueixen enfonsant les arrels en el passat. I que, com les heures, s’alcen vers l’aurora del demà, en un intent desesperat de consistir. Un demà que em visita, a vegades, quan sóc dins d’aquest oracle, fora del temps. Un demà que se m’apareix, que se’m manifesta, i m’omple les retines d’incomptables imatges, fugaces però precises: imatges de vides senzilles, de vides compartides, de moltes emocions; de caliu, dolor i tendresa; d’un udol de quotidianitat. En aquest parpelleig del demà hi he vist la meva dona, els fills que creixen, els néts que juguen. Hi he vist alumnes que aprenen. Hi he vist la vida posant-me a prova. Hi he vist la mort. Hi he vist tots els éssers i les circumstàncies que poblen el meu futur, tots els futurs, estel·les sobre d’un mar fetes bocins amb què un àngel juganer m’esquitxa els ulls, quan els vapors de l’oracle fumegen.
I és des de la clarividència inconcreta d’aquest Munich-Delfos, des d’on m’atreveixo a formular una tesi sobre l’enyorança: enyorem, perquè som incomplets. L’enyorança és la primogènita de la incompletitud. Enyorem, doncs, en sentir l’absència del que hem deixat enrera, allà on les portes del passat, irrevocables, van tancant-se. Però també enyorem per tot el que tenim davant. Enyorem quan intuïm tot allò que no serem, que no tindrem, que no coneixerem.
Una enyorança oracular, closa dins dels murs en blanc, llaçada pel verd de les heures, una de les poques esgarrapades a l’ànima que he sentit des d’aquí estant. Quan els ulls s’omplen de murs i de branques, d’estel·les i llavors, de glops de deliri marítim.
Com un quadre fauvista, on cada traç de pigment, embegut de llum atemporal, és un petit estrip d’una història, diminuta i difusa, d’entre la vastitut de totes les històries possibles. Jo no les viuré pas totes, però me n’han quedat els sentits ben plens. D’instants que sembren les llavors del futur. Com un quadre fauvista, en la blancor de Coullioure. Per això les enyoro. Permeteu-me que us retorni a l’escenari de fa quinze dies; de nou, entre un obelisc i un arc de triomf, dues façades neoclàssiques s’encaren l’una a l’altra, i alcen un petit Olimp, humit i germànic, per als amants del món antic. Avui he visitat el museu principal, la gliptoteca, això és, un museu dedicat exclusivament a obres escultòriques. La gliptoteca de Munich es concentra exclusivament en la producció escultòrica de l’antiga Grècia, i ho fa a través d’una quinzena de sales temàtiques, cadascuna de les quals acull obres de ben diversa naturalesa i procedència: relleus, frisos, gravats i escultura exempta, arribats de pràcticament tots els enclavaments hel·lènics de llevant a ponent de la Mediterrània. Cada sala reuneix un conjunt d’escultures sota un denominador comú: una sala és dedicada a Apol·lo, una altra a Pal·las Atenea, o a Bacus, o als herois mítics, o a Alexandre el Gran, entre d’altres. I acaben cobrint un vast rosari de segles, des dels Kuroi arcaics fins a l’extraordinari Bacus tard-hel·lenístic que obre l’exposició.
A pas de museu, una hora de visita és suficient per deixar-se delir per l’atractiu d’aquesta mostra permanent, molt propera i íntima, destrament ordenada, amb molt d’espai per poder passejar, amb tots els angles a l’abast per fer circular la mirada, per poder apreciar els jocs d’ombres i llum, de buit i de volum que conforma el llenguatge de l’escultura.
Durant uns quants minuts m’he quedat palplantat davant d’una colossal imatge d’Atenea, la dels ulls d’òliba com diria Hesíode, preclara en els sabers i ardorosa en la guerra. Coronada de llorer, sobrecull el magnetisme de la seva fesomia, tan depuradament hel·lènica, amb uns llavis lleument corbats, un punt irònics, un altre punt hieràtics, delicats, molsuts, i de cadència ambígua.
Uns quants minuts més, palplantat davant d’un Bacus magistral, amb els rínxols trenats de raïm, i amb un rostre encès d’excés i luxúria.
Ha estat un honor de poder passejar-me per entre els bustos de gentilhomes i d’emperadors romans, de guerres il·lustres, d’amazones, fent ziga-zagues, saludant-los un a un.
I ha estat commovedor acomiadar-me de la imatge d’Àrtemis; una bellesa que beu del rostre més pur i més càndid, de la naturalesa no tocada per la mà de l’home; l’encant de la deessa que vetlla el ventre de les mares. Una deessa amb pell de lluna dessota de la túnica. I amb una mirada per no oblidar.
Com tampoc no s’ha d’oblidar una circumstància, que he preferit deixar pel final. A cada sala de la gliptoteca, hom s’hi troba una fotografia en blanc i negre, presa l’any 1938. L’edifici sencer, i una part important de la col·lecció original, van ser completament destruïts durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Gràcies a la meticulosa tasca de documentació dels conservadors del museu, això sí, algunes de les peces perdudes, o més malmenades, van poder ser reconstruïdes i són les que avui, juntament amb les obres supervivents, poden seguir brindant-nos aquest viatge encomiable cap als marbres i els rostres immortals de l’Hèl·lade.
I, qui sap, potser aquest mateix fet és ja un signe d’esperança: l’home pot causar la més atroç de les barbàries. Però és capaç de superar-la.Hi ha excursions que són memorables. Talment ho fou la del diumenge passat, un dia de matí radiant i força calorós (i de tarda ben passada per aigua, una mostra ben il·lustrativa de la facilitat amb la qual l’atmosfera, en aquests indrets, decideix tot de cop canviar de criteri).
La idea era explorar l’extrem oposat de la ciutat, els barris del sud-oest i, en particular, els seus límits, més enllà dels quals, a la vista del meu mapa, s’estén un inacabable rosari de boscos, l’un adossat amb l’altre, separats tan sols per petits veïnatges residencials, i per les autopistes que enllacen Munich amb les principals ciutats veïnes: Salzburg, Stuttgart, Passau o Nuremberg. Arribat a la darrera estació de la línia 6 del l’U-bahn, Klinikum Grosshadern, nom de l’hospital universitari, i després de reorientar-me en un entorn inèdit per a mi, vaig endinsar-me bosc endins. Ja podia plegar el mapa, allà dins els camins són tan sols petits senders. Tot era qüestió de concentrar-se i de no perdre’s i, sobretot, de gaudir de l’espectacle. Perquè Fürstenriederwald ja no és un bosc urbà, com dels de l’Englischer Garten o els de Nymphenburg. Fürstenriederwald és un bosc de veritat, com una mena de Collserola, però de dimensions col·lossals, amb una vegetació i una fauna genuïnament centreeuropees, i amb una placidesa i un silenci commovedors. Una delícia de passeig, un absoluta delícia, mentre avançava amb pas calmós, flanquejat per pins blancs, i exhuberants falgueres, amb el cric-crac de la pinassa com a única batuta, com a única traça del pas del temps. A banda de deixar-me endur tot jo per la simfonia del silenci, pels jocs incessants de múltiples aromes brincant per les meves narius, i de deixar-me embolicar per aquest entranyable mantell de quietud, també vaig tenir ocasió d’embadalir-me amb el vol dels corbs a gran alçada sobre de les clarianes, i amb una col·lecció inacabable d’insectes dels més variats colors i dimensions (en particular, els espiadimonis més grans que mai no havia vist, de color platejat i amb un aleteig sorollosíssim).
La ruta va seguir travessant l’única via transitada d’aquella part de la ciutat, Tischlerstrasse, un carrer que connecta el barri de Grosshadern amb el de Neuried, un veïnatge que queda enclotat en una fondalada enmig del bosc. Més que visitar-lo, vaig voler seguir la intuïció (i també el consell d’una guia turística) i vaig encaminar-me cap a un lloc que us podria semblar insòlit: el Waldfriedhof, això és, el Cementiri del Bosc. Es tracta del cementiri més extens de la ciutat, i consisteix en un recinte, dins mateix del bosc, on els difunts descansen en tombes construïdes a recer dels arbres, o en petites clarianes. Mai més ben dit, en dono fe, hi descansen en pau. Visitar un cementiri mai no és un exercici banal, és sempre motiu de reflexions i emocions i, encara més en aquest cas, quan un torna al món dels vius, ho fa amb un ànim més serè que en començar.
Ja eren dues hores ben bones de caminada, i convenia anar pensant en una ruta de retorn. Però encara hi havia ganes (i forces) per remuntar Fürstenriederstrasse, visitant el tranquil barri de Neuhadern i assolint finalment la traça verda d’un nou parc, aquest cop el Parc de l’Oest (Westpark), ple de gom a gom, de famílies fent pic-nic, de mainada corrent sobre l’herba, de joves jugant a pilota, i de no tan joves torrant-se la pell al sol.
A l’altre costat del parc, vaig prendre l’U-6 de retorn: a casa m’esperava un bon plat de salmó amb patates i ruccola.Mariner terra endins ! puc cridar amb justícia, que ja són més de dos mesos d’alçar els ulls i no trobar-me el ris de les onades, l’escuma com de cabell d’àngel, aquells glops canviants de celests i turqueses, de grisos i malves, de no sentir l’Eternitat de l’horitzó. Més de dos mesos en què, per més que afini les meves orelles, no m’hi arriba la remor, l’harmonia que se sobreposa a totes les partitures, el baix perpetu de l’aigua batent contra la sorra i el rocam. Precisament del mar, d’aquesta Mediterrània nostra, gresol de tots els pobles i les veus, com deia la cançó des d’Algesires fins a Istanbul, en són filles les havaneres. Cançons de taberna, també de coberta. Cançons per ser cantades a capella (a palo seco, que diria el mestre Casanoves) o, a tot estirar, en companyia de l’acordió i de la guitarra. Cançons per celebrar la vida marinera, per evocar els amors deixats a port, per plorar l’enyorança del Carib (on foren destinats tants i tants homes durant la Guerra de Cuba, en la decadència de l’imperi col·lonial espanyol). Una havanera ens ofereix un compàs de dos per quatre i una musicalitat enriolada, lleugera, que acompanya unes lletres generalment senzilles però plenes de tendresa, de picaresca, a vegades també de lament i dolor, unes lletres que aboquen multitud de sentiments a la palestra. I que a mi em lliguen, inevitablement, als paisatges idíl·lics del meu estimat Empordà, aquella Arcàdia feliç de la meva infància, aquell racó de món del qual conec cada alzina i cada rial, el meu bastió de quietud i de pau. I m’hi lliguen encara més ara, en el meu exili marí al centre del continent, i en unes dates tan assenyalades com aquestes. Precisament cada primer dissabte de julio se celebra a Calella de Palafrugell la tradicional Cantada d’Havaneres, un esdeveniment que, malgrat el frenesí mediàtic que l’acompanya, manté l’encant de combinar el recital en ell mateix amb un entorn tan incomparable com és la cala del Port Bo, l’autèntic bressol de l’Havanera. Aquesta nit, a la platja plena a vessar, amb tot de barques fondejant a la cala, i les flametes del rom cremat alçant-se enlaire, si ningú no se’n va a l’aigua i tot va com ha d’anar (sic), les lletres i els acords de vora d’una quinzena d’havaneres hauran respost el que aquell mariner terra endins, tan innocent i càndid, preguntava:
Com serà el mar ?
Serà gran i blau com diuen ?
Serà veritat
que de nit és com la plata ?
(Lletra de Narcisa Oliver, música de Josep Bastons)
Entre l’arc del Triomf de Köningsplatz i l’obelisc de Karolinenplatz, a banda i banda de Briennerstr. i a escassos deu minuts a peu del centre neuràlgic de Munich, aquell qui visiti la ciutat es trobarà amb dues meravelles de l’arquitectura, alçades l’una enfront de l’altra: dos edificis amb planta i alçat de temple corinti, i destinats a un propòsit plenament d’acord amb la seva fesomia, com és el d’acollir el museu d’escultura antiga (Glyptotek) i un sala d’exposicions complementària, amb una meravellosa col·lecció permanent de ceràmica grega i, el que avui ens ocupa, un espai per a mostres temporals: aquests dies, sobre la figura mitològica de les amazones. En un espai relativament petit, destrament gestionat, el visitant hi pot trobar tot tipus de representacions de les semidivines guerreres hel·lèniques, estirp del mateix Ares, en multitud d’escenes èpiques (combatent contra Hèracles, contra els aqueus en el setge de Troia), ja sigui a través de peces d’artesania, d’escultures o de relleus, en un recorregut per tot el seu univers llegendari i, al mateix temps, per més de tres-cents anys d’art grec procedent de les més diverses col·leccions, de cap a cap del món. Ha estat, doncs, un matí en companyia d’amazones. Die starke Frauen, les dones fortes. En una dona, per a mi, el caràcter destil·la gairebé tota la bellesa. És per això que sempre m’han fascinat aquestes donzelles guerreres, de qui en secret, i sobre les pàgines dels poetes més antics, he somniat el gust a mar Egeu de la seva saliva, el gust audaç, gairebé prohibit, d’un bes que hauria de vèncer la seva feresa, potser fins i tot l’acer del seu glavi (cap d’elles dubtaria ni un instant d’executar-me si Pentesilea els ho ordenés). Ignoro si a còpia de tendresa n’hi hauria prou per doblegar-los el cor; per fer-los canviar l’armadura de bronze per una túnica de lli, desar les brides del seu cavall, per descalçar-los les sandàlies i desnuar-los els cabells. Em pregunto: es compliria amb elles aquell aforisme que diu que en l’art, com en l’amor, és la tendresa allò que dóna la força ? Probablement no, ho confesso. Perquè és cert que en ocasions, a la vida, no tot ho abasta la tendresa, i no queda cap altra alternativa que lluitar. A vegades, cal prémer els punys. Cal cridar, acceptar el duel, refinar l’esgrima. I mantenir-se ferms. Això ho han ben sabut moltes dones que, al llarg de la història, han donat cos al mite de les amazones. Moltes dones amb un coratge excepcional, capaces de tirar endavant els fills, amb quatre rals i totes soles, amb un marit absent (o, encara pitjor, present però hostil). Moltes dones que han viscut (i encara viuen, incomprensiblement, en ple segle XXI) a l’ombra esclava dels seus patriarques, al peu de les seves societats, sense cap dret però amb tots els deures. Dones que s’empassen les llàgrimes perquè els seus fills somriguin, i tinguin un demà millor. Sento que, per damunt de tot, aquesta exposició és un homenatge a totes aquestes dones: un homenatge, mai més ben dit, a les dones fortes.
Avui prenc el títol d’una novel·la d’Italo Calvino, un relat encomiable que esdevé a l’ensems tota una lliçó de Geografia, tota una teoria del que significa la paraula ciutat. Al llarg d’un centenar llarg de pàgines, brodades amb veus delicioses, plenes d’imatges d’una bellesa i d’una poètica commovedores, Calvino atrapa el lector en la seva teranyina literària i va amarant-lo de tot un univers creatiu, ben personal i audaç, farcit de miralls on podem veure reflectits molts petits racons de la nostra pròpia memòria, de la nostra pròpia ànima. Calvino, doncs, en Les ciutats invisibles, elabora a còpia de poesia i de realisme màgic una definició profundíssima i completíssima del que significa una ciutat. Una definició complexa, densa, calidoscòpica, però que a parer meu encerta de ple la riquesa de contiguts i matisos que la paraula ciutat tanca en ella mateixa. I ho fa a través del diàleg que mantenen, en un marc atemporal, l’explorador i mercader Marco Polo i Kublai Khan, emperador mongol. Marco Polo exerceix de cronista del totpoderós emperador, els dominis del qual s’extenen de cap a cap del continent, abastant un nombre incomptable de ciutats; tantes, que ni tan sols visquent mil anys, diu ell mateix, podria arribar a visitar-les totes. Són, als seus ulls, ciutats invisibles. Kublai Khan s’adona de la paradoxa del poder absolut; ell, que regna sense ombra sobre tot un continent, no coneix gairebé ni el nom de les ciutats sobre les quals ordena i disposa. I és per això que demana a l’explorador venecià que li descrigui com són aquestes ciutats del seu imperi. Així és com Marco Polo i Kublai Khan van establint una peculiar relació que, jornada rera jornada, conversa rera conversa, envola els dos personatges en un joc de reflexions, d’onirisme, de fantasia, fins al llindar mateix on és difícil distingir entre elles la descripció, l’evocació, la fabulació, i la creació mateixa: això és, quatre de les forces motrius de l’Art. Un joc, doncs, de profundes arrels filosòfiques i estètiques, i del qual se’n van destil·lant una interessantíssima concepció de la ciutat: això és, com una realitat que no existeix per ella mateixa, sinó que s’edifica en els ulls del del viatger, en l’ànima del passejant, en el cor del ciutadà. Una ciutat no són edificis ni botigues ni carrers ni gent. Una ciutat és la manera com veiem aquests edificis, aquestes botigues, aquests carrers, aquesta gent. I la manera com tots ells ens veuen a nosaltres. La ciutat i el ciutadà es donen significat i s’expliquen l’un a l’altre. Es construeixen l’un a l’altre. Van descobrint-se l’un a l’altre, omplint-se l’un de l’altre. La ciutat i el ciutadà estableixen, doncs, un diàleg de complementaris, que va creixent i va canviant, que avança i evoluciona. I que, se´ns dubte, els enriqueix mútuament.
M’enamora la idea d’aquest diàleg amb una ciutat. Diàleg que no pot sinó establir-se amb els llenguatges que la ciutat i el ciutadà comparteixen: el dels passos, i el de les mirades. Passejant, doncs, i observant, a Munich o en qualsevol de les ciutats que he tingut la sort de visitar al llarg d’aquests anys, m’he sentit un oient privilegiat de les converses entre Marco Polo i Kublai Khan. Me n’he sentit oient, però a voltes també m’he sentit part viva, com si jo també fos per una estona Marco Polo, i li parlés a Kublai Khan, a cau d’orella, sobre els tres fragments de mur que separen encara Berlin en Est i Oest, o del Soldat Rus que pren una noieta en braços; i li parlés de com el sol es pon rera la cúpula del Duomo, de com l’olor dels gesamins ensucra l’aire dels jardins de Bóboli, de com Dante va trobar-se amb Beatrice a Santa Margherita dei Cerchi; i li parlés de com són els barrots de la finestra des d’on Romeu festejava Julieta, o de com es gronxa una góndola quan bufa marinada al Gran Canal, o de com es veu el cel des d’allà on Copèrnic va adonar-se que la terra no era el centre de l’univers. I li parlés del carrilló de Marienplatz, i de la mansuetud de les aigües de l’Isar, o de les Valquíries que dormen a l’obaga de Nymphenburg. I li parlés, com no, de la plaça on la Colometa va conèixer en Narcís, de la cantonada on els Savoia van deixar caure la bomba més letal de tota la guerra, d’un parc on els nens (i dels no tan nens) poden somniar dalt d’un tren en miniatura, d’una fossar ple de moreres on no s’hi enterra cap traïdor, d’aquella botiga de bacallà i olives al bell mig de Sant Antoni, o d’aquella catedral ben arran del mar ...
Perquè descobrint nous racons i perspectives, i clavant-me’ls a les retines; ensalivant el nom dels seus carrers i places; senzillament perdent-m’hi, mirant de retrobar tot sol la ruta de tornada; d’aquesta manera, les ciutats, i jo mateix, ens anem apropant, ens anem comprenent, anem estimant-nos. Amb un amor invisible. Fa cosa de tres setmanes, concretament el dissabte dia 31 de maig, se celebrava a Munich un dels festivals més concorreguts i cèlebres de la capital bavaresa. Amb un títol prou eloqüent, la llarga nit de la música consisteix en un inacabable cartell de concerts, de tots els gèneres i per a tots els gustos, programats en els espais més diversos que us pogueu imaginar – des de les esglésies, fins als locals nocturns de més anomenada – en una marató de fins a 7 hores de durada (de 20:00 a 3:00). Un únic tiquet de quinze euros dóna accés a qualsevol dels espectacles del cartell al llarg de tota la nit, a més d’incloure el desplaçament gratuït amb transport públic per poder enllaçar, sense dilació, un espectacle i un altre. D’animació i de gentada, podeu comptar-hi, no en mancava, en una ciutat amb una forta vocació festiva, i amb una proposta que gaudeix d’originalitat i d’un atractiu apte per al públic més heterogeni.
Llarga nit, en efecte, d’escoltar versions de pop dels 90 (qui no recorda les balades de Roxette ?), en un bar-pizzeria a Corneliusstrasse (com ens va costar de trobar, a fe !), un carreró a tocar del Viktualienmarkt, això és, al centre mateix de Munich. Llarga nit de veure ballar ritmes llatins (no pas de ballar-los), uns quants carrers més enllà. O d’escoltar una xaranga al hall d’un luxós hotel a Odeonsplatz, o el terrabastall d’una batucada al bell mig de l’andana de l’estació de Marienplatz. I una llarga nit, també, de converses, riallades i passejos tot amenitzant aquest vaivé.
Llarga fou doncs, la nit del 31 de maig; una nit de carrers plens, de les mans alçades marcant el compàs, de somriures i paraules; una nit enriolada i fresca, un galop lleuger a cavall del maig i el juny. Servidor va retirar-se, prudentment, a la 1:30, d’una xerinola que alguns dels meus companys encara allargarien una horeta escassa més (alguns d’altres, fóra just dir-ho, ja feia estona que havien decidit anar-se’n a dormir ...)
De nits llargues, en recordo moltes. Especialment el mes de juny. Nits que no van ser un galop alegroi i lleuger, com el que ara us explicava. Llargues nits d’una música molt més densa, molt més opaca: la simfonia que assaja el Destí tot just abans d’embestir-te. Som en ple mes de juny, i la memòria em crema. De tantes i tantes vigílies d’examen que vam transitar, en aquests mateixos dies, en un passat encara molt recent. Llargues nits resseguint, amb els ulls closos, la dansa del capcineig inconstant, de la vetlla imposada, d’una angúnia que s’anava condensant mentre els minuts, i les hores, lentament, degotaven. Recordo llargues nits sentint la son als ulls i la sang als temples, sentint el batec del cor com el baix continu d’una missa de Bach. Llargues nits, amb les retines inundades de càlculs i més càlculs que no podia parar de repetir, com foll: era tancar els ulls i les parpelles bastien una mena de pissarra daliniana on la mirada, girada cap endins i amb un guix extravagant, escrivia i escrivia sense pausa, mentre jo queia rendit als peus de l’ansietat. Llargues nits desvetllat per l’estridència de les músiques de l’ànima, unes músiques exòtiques, que ens semblaria que provenen de les ètnies més llunyanes, músiques que quasi no reconeixem - ja ho va dir Camus, l’home és un estranger de si mateix.
Llargues nits, on la música era massa forta, i el silenci massa pregon, per poder dormir.
Amb aquestes paraules, pretenc fer costat, donar companyia, i enviar l’abraçada més plena d’ànims a tots els lectors que aquest juny es troben immersos en el sempre desafiant repte dels exàmens. Tots els ànims, la força i la fermesa ... i endavant, fins al final !!
Perquè les nits, en efecte, amb música o sense, poden ser llargues. Molt llargues. I fosques. Una foscor que, diu la tradició, va creixent amb el pas de les hores, i assoleix el seu màxim just abans de trenqui l’alba.
Però sempre arriba la llum. Sempre es fa de dia.
I, amb la llum, tot és més clar ... (Sigui una partitura, una integral, o la vida mateixa )
A la ciutat de les nimfes no hi ha gratacels, ni carrerons amb llambordes, no hi ha botzines sonant a tord i a dret, no hi ha tràfec ni neguit. A la ciutat de les nimfes, només s’hi veuen arbres, canals i estanyols, camins de terra, racons ombrívols reblerts de molsa i falgueres, immensos prats d’espigues dansant al grat del vent. A la ciutat de les nimfes, m’hi he passejat aparentment tot sol, aquest matí de diumenge. Tot sol, només aparentment.
Perquè les nimfes, com tota forma de llegenda, com la literatura mateixa, són una companyia silenciosa, però irrevocablement fidel. Una companyia entranyable, que no t’abandona, que no deixa de sorprendre’t i d’interpel·lar. Les nimfes han estat, des de temps immemorials, la fantasia amb la qual molts pobles indoeuropeus han corporeïtzat la dimensió femenina, més suggerent i sobrenatural, dels entorns salvatges. Tot sovint prenent la forma d’una donzella joveníssima i fràgil, les nimfes expressen sensibilitat i delicadesa. També, a vegades, bellesa inquietant, fins i tot perillosa. Tot reflectint aquell art d’encantament amb què la Natura (i a vegades les dones de carn i ossos ...) ens poden fer enfollir.
A casa nostra, per exemple, les rondalles són plenes de goges, de llufes, de dones d’aigua. Les llufes, per exemple, es diu que surten a passejar de nit, pels boscos de de les Alberes, i que s’entretenen a replicar amb la seva veu el soroll dels passos dels pastors, dels traginers, o de qualsevol caminant que s’hi endinsi.
Les nimfes són també un llegat de la mitologia grega. En els versos dels seus poetes immortals descansen des de fa més de dos mil·lenis històries com la d’Eco, condemnada per Hera a una forma atroç de silenci, la de no ser capaç sinó de repetir les darreres paraules de l’interlocutor. Una forma atroç de silenci que, entre molts d’altres dolors, li causà el rebuig del seu estimat, Narcís.
Pels camins de l’interior jo t’hi veig blanca,
trèmula, nua. Apareixes de sobte,
una nimfa continguda i el seu eco
de colors. [...]
No menys commovedora és la història d’Apol·lo i de Dafne, tan cantada pels clàssics (a les Metamorfosis d’Ovidi) i pels poetes del Renaixement (recordo els de Petrarca i Garcilaso). Apol·lo desitja la nimfa, la vol seva, no la deixa de perseguir, per bé que ella no l’estima. Un Apol·lo, el Lluminós, el déu preclar, estandard de la racionalitat, l’ordre i la mesura de les coses, que acabarà perdent el seny, i perdent-la a ella, en una escena colpidora: acorralada Dafne, aquesta invoca l’auxili de Peneu, el déu-riu de Tessàlia de la qual n’era filla, que la transforma en lloré per alliberar-la de l’escomesa amorosa d’un desbocat Apol·lo.
I és lloré, no pas pell blanca, la delícia
que besa en la nuesa un Febus desolat:
plora i nodreix la sement de la cobdícia!
Enllà del paisatge poètic, el que avui he visitat és el parc de Nymphenburg, el segon parc urbà (quant a extensió ens referim) de Munich, situat a l’extrem sud-est, en un dels barris més benestants de la ciutat. El parc és conegut, sobretot, pel seu palau homònim, monumental construcció barroca erigida en diferents etapes al llarg del segle XVII, residència d’estiu dels regents de Baviera. El palau, precedit d’un delicadíssim jardí i de nombroses fonts, s’ajaça al llarg d’uns dos-cents metres de façana principal i obre, un cop travessem les seves portes, el majestuós passeig central del parc de Nymphenburg. A banda i banda, el jardí va perdent la seva fesomia i va confonent-se, de mica en mica, amb les coníferes dels boscos centreeuropeus. Una delícia per al caminant que, a més a més, veu esquitxats els seus passos de múltiples, i ben agradoses, sorpreses: la presència d’esquirols juganers, i de tot tipus d’aus (inclosos els meus estimats aneguets) ben avesats a la presència humana; el palauet d’Amalienburg, joia de les joies del Rococó germànic; o el temple d’Apol·lo (precisament), construcció neoclàssica de Leo von Klenze, sobrietat de capitells corintis, i un pilar central evocant, inevitablement, les fulles del lloré. Un passeig que vaig rubricar, ja de retorn, amb una visita a una de les estacions més grans de Munich, l’estació de Laim, enllaç de diverses línies de l’S-bahn i de trens regionals, una estació d’aspecte desolat, gris i metàl·lic, amb les andanes descobertes i aquella olor de tren, tan especial, que em recorda moltes tardes de la meva infància.
A hores d’ara, les nimfes de la ciutat deuen haver sortit, com cada nit, a passejar una estona, a ajeure´s sobre de l’herba, potser fins i tot a seduir algun déu. Potser ara les nimfes es cabussen a l’estany, xipollegen i s’empaiten divertides, i juguen a fer-se diademes amb els esquitxos de l’aigua.
I així, com cada nit, amb el seu bany, les nimfes engendraran noves llegendes. Que l’endemà, quan surti el sol, naixeran a la història.
Per bé que, en aquest blog, les imatges se solen bastir amb paraules, em sembla que també s'agraeix de tant en tant el color i la immediatesa d'una fotografia. Les que us ofereixo a continuació, cortesia dels meus companys Julian Sitarek i Takayuki Saito, retraten alguns dels moments que vam viure en la nostra excursió a Ratisbona, diumenge passat.
De primer, volgueu trobar-hi una imatge de l'interior de la basílica de Sant Emmeram, com us vaig dir, exponent de l'arquitectura barroca més genuïna, un sobrecollidor espectacle de llum, de frescos, d'ornaments recarregats i exagerats fins a l'extrem.
En segon lloc, hi recullo una pla picat de la imatge que, al vell mig de la nau central de la Catedral de Sant Pere de Ratisbona, representa l'oració d'un deixeble als peus de la creu. La foto és feta amb flaix, podeu comptar que, en viu i en directe, gairebé a les fosques i amb les narius ben inundades d'encens, l'escena és sobrecollidora.
En Julian va captar aquesta imatge de les restes de la Porta Praetoria, mentre
en Takayuki, la Eimi i un servidor la contemplàvem d'aprop i tractàvem, amb el nostre maldestre alemany, d'entendre les explicacions que figuraven en un plafó explicatiu.
Com us deia en el post anterior, de Ratisbona hom no pot marxar-ne sense haver travessat l'antic pont de pedra sobre el Danubi i haver contemplat el perfil de la ciutat des de l'altra riba. Heus aquí la constància, doncs, que així ho vam fer.
Els camps de Baviera esclataven de verdor, a banda i banda dels rails, des del vagó del Regional Munich-Nuremberg, amb parada al nostre destí d’avui: la mil·lenària Regensburg, per a nosaltres Ratisbona (les llengües romàniques prefereixen resseguir la traça celta del topònim), la Castra Regina dels romans. Ciutat de dimensions modestes, ajaçada a la llera del Danubi i a escassos 90 quilòmetres de la frontera amb Txèquia, s’erigeix com un dels principals enclavaments turístics de l’Alemanya meridional, essencialment degut al seu riquíssim patrimoni històric. Dels seus primers pobladors neolítics fins als seus il·lustres ciutadans contemporanis (l’actual papa de Roma, per exemple), Ratisbona va allotjar durant molts anys el campament de la 3a Legió Itàlica, sota comandament del mateix Marc Aureli. D’aquest campament romà encara se’n conserva part de la seva portalada principal, la Porta Pratetoria, a pocs metres de la catedral, en un deliciós carreró vestit de florada i llambordes. Trencant a l’esquerra i remuntant uns pocs passos, davant dels nostres ulls se’ns apareix el vertiginós espectacle d’una façana gòtica de commovedora bellesa. Intacta al llarg de la Guerra (Ratisbona va salvar-se de l’aviació aliada perquè mai no va allotjar-hi cap objectiu militar estratègic), la seva silueta esveltíssima, el treballat enxarxat de pinacles i arcbotants i les seves inquietants gàrgoles ens entrenen la mirada abans d’encaminar-nos cap a la seva nau central. Sant Pere de Ratisbona és el paradigma del gòtic centreeuropeu, fotografia inel·ludible d’àlbum o d’enciclopèdia. Ens ho demostra la seva estricta austeritat, la seva llum escasíssima, els seus vitralls multicolors, la penetrant olor de l’encens i de la cera, l’alçada imponent de la volta, i la devoció que destil·len algunes de les seves imatges (en particular, la del deixeble als peus de la Creu, tot just al bell mig de la nau central).
La catedral és la norma, no pas l’excepció, en una vil·la on hom troba una església rera l’altra, cobrint un vast ventall d’estils i d’èpoques, des del romànic tardà fins al barroc. Barroca és, per exemple, la imprescindible basílica de Sant Emmeram, monumental construcció aferrada a aquest estil exultant, ostentós i exagerat fins a l’extrem, el llenguatge amb què la Contrareforma va respondre els protestants - i que Baviera, cal no oblidar-ho, bressol de l’Alemanya més conservadora i catòlica sempre ha parlat a la perfecció.
Si mai hi veniu de visita, permeteu-me uns consells addicionals. No deixeu de transitar el pont sobre el Danubi, ni tampoc de fer parada al museu d’història de la ciutat. I perdeu-vos una estona, sense pressa, pels carrers del casc antic, amb ells ulls ben oberts i la mirada ben desperta. Perquè, si bé és cert que Ratisbona pivota entre el gòtic i el barroc, si bé és cert que el seu esperit habita entre campanars i retaules, i que en certs contrallums hom hi entreveu l’empremta d’un caràcter provincià, no és pas menys veritable que, a Ratisbona, també hi roman l’empremta del Renaixement. En un dels seus carrers, en una de les seves cases, algú hi va escriure: el quadrat del període de revolució d’un planeta al voltant del Sol és proporcional al cub del semieix major de l’òrbita el·líptica que descriu.
A veure si sabeu trobar-la ... :)
I si algun lector no-físic sap endevinar qui n'és l'autor ...
(Achtung ! si voleu visitar aquesta casa, i hi aneu en diumenge, feu-ho abans de les 16:00 !)(Avui us proposo un joc de paraules i de memòria poètica ...)
Els corbs constitueixen una presència característica, sorollosa i constant, en totes les ciutats alemanyes que conec. El seu cant ronc, el seu potent aleteig i la seva mirada adusta són una part inel·ludible de la fauna urbana.
Els corbs són tantost auspici i signe de mal averany, com rostre de sagacitat i intel·ligència. En boca seva (més ben dit, en bec seu) hi posà Poe unes paraules dramàtiques: Nevermore, nevermore! ; les mateixes paraules, tot un avenc d’ansietat poètica, amb què Joan Margarit argumenta la tria del títol per al duríssim llibre dedicat a la seva difunta filla. Margarit, seguint la imatgeria popular, veu en els corbs els habitants de les rodalies de la mort.
Els corbs són també l’esperit, alat i negre, de la Natura mateixa omplint els cels esbalaïdors de Caspar David Friedrich. Pinzell per antonomàsia del Romanticisme alemany, els seus inconfusibles paisatges empetiteixen l’home, l’anihilen enfront de la immensitat, el redueixen a un no-res en el diàleg existencial que manté amb l'immanent personatge-Natura.
Corbs, és el nom d’una caleta preciosa, estreta com el cap d’una agulla, un fil de mar sargint el teixit granític de la costa empordanesa. Una caleta desconeguda, quasi bé inaccessible des de terra; una caleta on, alguns creiem, va inspirar-se el mestre Carles Casanoves per escriure aquella havanera entranyable que duu per nom El meu secret i que, si tot va com ha d’anar i no me’n vaig a l’aigua, fa una cosa així com (sic):
Jo sé d’una caleta arrecerada
Que ningú més no sap per on s’hi va
Si vols t’hi portaré, noia estimada
I al teu costat el temps s’aturarà
T’ensenyaré els racons d’aquella cala
T’explicaré els secrets que hi guardo jo
Sabràs com és de dolça una besada
I quanta màgia té una nit d’amor
(lletra: Carles Casanoves, música: Josep Bastons)
Els corbs fan batre les ales. Jo faig batre les paraules. A tots ens agrada volar.
Avui us parlaré de les vistes que ofereix la ciutat des d’un dels seus escassíssims turons, una menuda i planera muntanyeta, de no més de cent metres, situada al bell mig de la zona olímpica, lleugerament escorada cap al nord-oest de la ciutat. Amb el llac i el canal olímpic, un braç de mansuetud i d’aigua en calma enmig d’hectàrees de verdor; el perfil de l’Estadi; les piscines; i, coronant-t’ho tot, la imponent alçada de la Olympiaturm.
Olympiaberg és, us deia, un turonet de corbes suaus i gastades, al capdamunt del qual s’obre un mirador privilegiat de la ciutat i el seu entorn (cent metres són una alçada més que respectable enmig de la monòdia horitzontal de la llera de l’Isar). A escassos carrers, cap a l’Oest, els meus ulls tornen sobre els passos que m’han dut fins aquí, i s’entretenen, en particular, a contemplar el nucli de verdor del Georgen-Schwaige, un parc urbà de menors dimensions però amb una vegetació riquíssima, amb immensos parterres de gespa cuidada fins al més mínim detall, una delícia pels més menuts, pels qui volen ajeure’s i deixar-se bressolar, pels passejants de peus descalços ... i per les monges clarisses que viuen en un petit monestir, en un extrem del recinte.
Des d’Olympiaberg, totes les vistes es troben amb verd, i encara més verd, onsevulla que es dirigeixi la mirada. El cementiri de l’Oest, els Jardins de Nymphenburg (on m’hi prometo una excursió de les llargues), l’Englischer Garten, els amplíssims boscos que cenyeixen la cintura de la ciutat ...
Del nord estant, els gratacels de la zona de negocis de Schwawing em saluden fent pampallugues: no en va, en els meus primers dies muniquesos, buscava el seu gris metàl·lic com si em fos una balisa: sota seu, Ungerstrasse. Això és, tot recte amunt, i ja era a casa !
Cap al sud, un a un, veig despuntar el perfil dels edificis més emblemàtics del centre, tots disposats en fidel renglera, tan bon punt l’escletxa que s’entrelluca en la trama dels carrers (el majestuosíssim Leopoldstrasse) desemboca a l’Odeonplatz i enfila el rosari de campanars que s’alcen des del cor de la ciutat: els de la Frauenkirche, la Altes Rathaus, la Neue Rathaus, i tot un seguit d’arquitectures igualment il·lustres que encara no he tingut el goig de conèixer.
I encara més al sud, enllà del verd, i del més verd , de les vies del tren i d’unes siluetes periurbanes cada cop difuminades, més enllà de la plana serena i perfecta, al límit mateix d’Alemanya, s’alça el mur, rocallós i aspre, dels Alps bavaresos, diluïts en l’ocre de la calitja, i encara ben esquitxats de neu.
Però el vertader mirador que ens ofereix Olympiaberg apunta a un cinquè punt cardinal: com deia el poeta, a la vertical de l’ànima. Ho llegim en una placa: després de la guerra, de Munich no va quedar res , tan sols una muntanya de runa. Precisament aquesta, la que ara trepitjo. Precisament Olympiaberg.
Una vista estremidora. Un turó per no oblidar.La cuina és com el mirall d’un poble. És una matriu cultural de primer ordre, sediment de tradicions diverses, expressió de multitud de matisos que donen compte de la personalitat de les seves gents. Pocs elements saben captar l’ànima d’un poble amb tanta precisió com ho fa la seva cuina.
Amb aquest post no pretenc pas ser exhaustiu ni esgotar les notables particularitats de la gastronomia local, sinó tan sols oferir-vos una vista panoràmica d’algunes de les especialitats que he pogut tastar al llarg d’aquestes primeres setmanes de residència en terres bavareses. Comprovareu que la sal, el greix, els gustos intensos o la monarquia absoluta del porc (Schwein) són el denominador comú d’uns menús que esgarrifarien més d’un dietetista mediterrani.
Zu essen (per menjar)
Schnitzel: un filet de porc arrebossat, típicament amb farina de galeta. Pot assolir un tamany considerable i sol servir-se en companyia de les inevitables patates (Kartoffeln), usualment en forma d’una mena de puré, molt espès, que posteriorment moldegen en forma de boletes. És un clàssic bavarès.
Schweinshaxen: en castellà, codillo de cerdo. Es pot cuinar de diverses maneres, en particular jo l’he menjat rostit i regat amb cervesa. És també tot un clàssic bavarès, encara més quan s’acompanya de Sauerkraut (vegeu més avall).
Schweinbauch: una mena de cansalada (o, en castellà, de panceta de cerdo). Sol servir-se com a acompanyament d’algun rostit de porc (per exemple, del Schweinshaxen), ben daurada i oliosa.
Sauerkraut: la celebríssima col fermentada, força comuna a l’Europa central (un ingredient fonamental, sense anar més lluny, de la Choucroute alsaciana). A l’hora de fermentar-la, hom empra bacteris similars als usats per fer iogurts. En resulta un acompanyament de gust molt fort, semblant al del vinagre, un contrapunt per a les salsitxes o els rostits de porc.
Wurstsalat: un dels conceptes més sui generis d’amanida que he conegut mai. Inclou una salsitxa de porc blanca (weisswurst) tallada ben fina, macerada amb vinagre, ceba i espècies. En muntar el plat, s’hi afegeix algun toc vegetal (un rave, un tomàquet) i l’imprescindible cogombre en vinagre.
Kartoffelnsalat: amanida de patata. A les patates bullides i tallades a daus de més o menys tamany, se li afegeix ceba i cogombre, tallats ben fins, i es rega amb una vinagreta. Les més de les vegades, no hi pot faltar una mica de porc (en forma de bastonets de cansalada, per exemple).
Zu trinken (per beure)
És de tots sabut la meva austeritat en matèria alcohòlica i la meva nul·la afició a la cervesa. Jo sempre bec Apfelschorle, un suc de poma amb bombolletes que és molt conegut a Àustria i al sud d’Alemanya. Tanmateix, i per completesa, he procurat informar-me de les virtuts i propietats de les cerveses més apreciades pels meus comensals habituals:
Dunkel, o Müncher: la cervesa de la ciutat, per excel·lència. De color fosc i, segons diuen, de gust força suau. Jo sé d’un físic eminent que se les pren de dues en dues ...
Weissbier: és la cervesa blanca, molt típica en general del sud d’Alemanya. De color molt clar, amargor moderada i un regust dolç.
Pilsen: més pròpia del nord (prové de la Bohèmia), més fosca i amb un gust relativament amarg.
Hom ja sap que no és pas cert aquell tòpic segons el qual els alemanys no fan res més que treballar. Tanmateix, durant el mes de maig, Baviera sembla encara més amiga del descans que no pas les terres hispàniques. Avui, dijous 22 de maig, torna a ser festa. Una festa que recordaran haver fet aquells lectors que de més edat: Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el Día de la Ascensión. Precisament avui és el dia de Corpus. A saber, a Catalunya són brodat catifes de flors, i també l’inevitable ou com balla. Però en el centre de l’Europa més catòlica, encara és temps de processons.
A Munich ha estat un dia tranquil, molt pacífic, de carrers completament buits, de cel cendrós i fred humit. Un dia, per a mi, amb força activitat social. De treball, res de res. Amb els companys de pis hem adquirit el compromís d’advertir-nos mútuament, tan bon punt ens veiem treballant fora dels dies i les hores que toca. Una forma d’altruïsme molt sana i necessària per evitar perdre el senderi, quan hom conviu entre físics vint-i-quatre hores al dia.
Activitat social, deia, inclosos dinar i sopar fora de casa. En particular, hem avançat a aquesta nit el tradicional sopar setmanal al qual, segons l’ocasió, s’afegeixen uns comensals o uns altres. Avui degustarem especialitats bavareses a la celebríssima Hofbräeukeller (però no a la del centre, que és la turística; sinó a la de Wiener Straße, que és la més freqüentada per la clientela local). Un típica taverna d’aquestes contrades, tota tradició i caliu ... i amb un passat que s’arremolina irrevocablement cap al naixement del partit nazi a les primeries dels anys 20. En ella, un joveníssim Adolf Hitler començava a tornar cos i paraula les seves follies.
Visitar un museu d’Art Contemporari és sempre una aventura, una invitació a desplegar els sentits, a deixar-se portar, a alliberar-se de les convencions, dels llenguatges coneguts i de les normes acceptades: uns instants de revolta absoluta, de posar a zero el compta-quilòmetres de la creativitat. L’Art Contemporani ofèn o captiva, no sol deixar indiferent. És l’Art del nostre temps, l’Art que parla els nostres llenguatges, l’art que anticipa el nostre futur, l’Art que explora les circumstàncies, les inquietuds i les complexitats del món present.
Un Art com del de Dan Flavin i el seu bany de llums fluorescents: un bany captivador, hipnòtic, tot un seguit de neons de colors diferents, distribuïts en acurades geometries sobre les parets de sales completament buides.
Un Art com el de Jochen Klein on he trobat, traslladada a la pintura, una imatgeria poètica que m’ha resultat molt familiar: la d’uns éssers lluminosos, angèlics, unes traces de vida càndida en paisatges difuminats, d’horitzons tèrbols, d’un angoixant cromatisme.
Un Art com el de Sigmar Polke; per assumir el dramatisme de les seves línies he hagut de seure en un dels bancs de la sala, caminar una estona, seure de nou. He descobert en Polke un món personalíssim, rotundament evocador, on els colors desapareixen per deixar pas a un maridatge exquisit de grisos, llums i ombres, i corbes poligonals rubricant cadascun dels seus llenços.
Era diumenge, 19 de maig de 2002, diumenge de Pentecosta. Recordo com, aquella tarda, vaig anar al Teatre Nacional a veure una de les representacions teatrals que més m’han conmogut en aquesta vida: La filla del mar, un dels tres drames rurals d’Àngel Guimerà, dramaturg per antonomàsia de la Renaixença, en una magistral interpretació de l’Helena Fortuny en el paper de l’Àgata. Vaig llegir per primer cop La filla del Mar quan tenia 14 anys, en una de les lectures de Català que ens proposà en Ramon Hernández. Mai més no he oblidat la intensitat humana de la seva trama, ni el dramatisme que exhalen les seves paraules , tan belles i sòbries alhora. La filla del mar recull tot un univers de passions i terboleses humanes, d’amor i gelosies, d’ambivalències i dobles jocs, de covardies. Però amb un eix soprenentment actual: la presència de l’estranger, de l’immigrant.
Qualsevol que visiti Munich venint d’una ciutat com, per exemple, Barcelona, es ben sorprendrà. Hom gairebé no veu immigrants. Fins i tot en moltes de les feines tradicionalment més rebutjades (la neteja, la restauració), a Munich s’hi veuen generalment treballadors autòctons. Un fet molt peculiar, doncs, de la sociologia de la ciutat; un fet que, als meus ulls (i també als ulls de molts dels meus companys de tertúlia a l’institut) n’empobreix el seu caràcter, li resta potencialitats, la fa massa monocultural: molt lluny, doncs, del paisatge divers que és avui tan pròpia de casa nostra.
Però, sigui com sigui, per a mi han canviat les tornes. De Munich estant, La filla del mar adquireix als meus ulls una nova perspectiva. Perquè ara sóc jo mateix l’immigrant. Jo també sóc morè i parlo una llengua del sud, jo també sóc fill del mar acollit en una terra estranya. És cert que no sóc un nàufrag; tanmateix, i avui més que mai, sento l’Àgata gairebé com una germana. Paraula bellíssima, nascuda dels clàssics de la Ciència-ficció, i que es refereix a l’ofici de les persones que, en un futur hipotètic, viatjaran a d’altres planetes i hi miraran de reproduir les condicions ambientals de la nostra Terra. Els terraformadors, doncs, faran Terra de la terra estranya; seran els enginyers dels elements més bàsics, de l’entorn vital de l’ésser humà.
Aquests dies m’he sentit, en certa manera, un terraformador. Aquest món nou que m’ha acollit, de manera instintiva i gairebé sense adonar-me, he buscat d’apropar-lo a mi, esquitxant-lo dels meus orígens i dotant-lo de tot allò que necessito per seguir sent jo mateix, per mantenir-me en el que sóc. Un terraformador com a enginyer de la realitat quotidiana. Un enginyer dels detalls més ínfims: l’aroma d’un bon rostit de pollastre amb ceba i pastanagues; un bon raig d’oli d’oliva; la ràdio a l’orella, acotxant-me mentre són al llit; la veu de la Maria del Mar Bonet banyant-me de Mediterrània ...
Terraformar és, en definitiva, construir una nova llar. Fer habitable l’inhòspit primordial que pobla qualsevol inici.
Terraformar és un instint radicalment humà. I que al·ludeix a aspectes molt profunds de la nostra naturalesa com a éssers socials, com a éssers històrics ... com a éssers amb tanta fam de pa, com d’un context, d’un entorn i d’una referència.
Una línia del suburbà que m’ha acompanyat en molts indrets i en moltes ocasions. Era la U6, la línia de l’U-bahn de Berlin que em portava des d’Alt Tegel fins a Friedrichstrasse, aquelles quinze estacions que, amb els meus divuit anys rabiosament recents, significaven un infinit de llibertat i de terra conquerida; quinze estacions de força ardida, tot un món per descobrir !
Bitte Einsteigen
U6 era també la línia (abans que s’unifiquessin els noms) del Ferrocarrils cap a Reina Elisenda. Una estació que freqüentava molt sovint, amb divuit i dinou anys, quan assistíem als cèlebres concerts de Grunen al Casal de Sarrià, o hi anàvem a preparar una performance o un muntatge teatral ...
Propera circulació: U6, Reina Elisenda
I U6 és també la línia de Garching, que s’atura a l’estació de Studentenstadt, a escassos 200 metres de la meva llar muniquesa, i que la converteix en vehicle inevitable per assolir, amb no més de vint minuts, el centre de la ciutat.
Nächste halt: Marienplatz
Al cor de la primavera, el carrer de l’Hospital i alguna de les seves menudes travessies s’omplen de boticaris, herbolaris i artesans; un batec medieval que irromp sobtadament en el tràfec postmodern de Barcelona. Sant Ponç és sinònim de passeig suau, de carrerons apretats, de mil aromes abraçades. Sant Ponç, un sant molt literari, especialment mercès a la destra ploma de la Caterina Albert (qui, som sabeu, per raons històriques hagué de fer-se anomenar Víctor Català). Sant Ponç, devoció de la Mila, protagonista de la seva novel·la més coneguda, Solitud, una joventut plàcida i innocent que, a poc a poc, va enterrant-se sota el vel de les moltes contrarietats que la vida li adjudica: la mediocritat del seu marit, els seus vicis i menyspreus, i la presència sempre amenaçant de l’Ànima. Sempre he trobat fascinant la força literària amb què Caterina Albert fa pivotar el despertar de la Mila mentre li resa a una imatge de Sant Ponç. Quan aquella cova, aquella mena d’úter matern o d’establia passa a ser sepulcre, ventre de cetaci. Quan la Mila se sent sola.
Sant Ponç em parla de la solitud. La solitud d’aquell a qui li trontollen tots els pilars de referència. D’aquell qui s’ha confiat a un camí que no porta allà on ell creia. Una solitud, com la de la Mila, que es va filtrant i cristal·litza. Solitud que tots hem sentit algun cop a la vida, solitud arrelada al fons de l’existència; aquella solitud que tan bellament va descriure Caterina Albert.
Però Sant Ponç també em suggereix esperances. Com en el mateix trajecte vital de la Mila, Sant Ponç ha estat, també en la meva vida, la portalada d’un canvi de temps. Fa set anys (!), divendres 11 de maig acabàvem les classes de 2n de Batxillerat. Exactament a un mes vista de la Selectivitat. Temps convulsos, difícils, cruels (en certa manera, per a mi, com són els d’ara). Però que van empènyer-nos molt lluny, i van omplir-nos d’esperances.
Set anys després, Sant Ponç torna a ser-me un sant ambivalent: sento tanta Solitud com Esperança.
Els rius són l’ànima de les ciutats de l’interior; una ànima sinuosa, serpentejant de sensualitats antiquíssimes que dormen a la seva llera; una ànima entorn de la qual s’articulen els diferents nuclis de vida, els ponts i els passos, els passejos a banda i banda, el seu carisma fluvial.
Talment l’Isar, cabalós riu bavarès les aigües del qual flueixen amb mansuetud, tot creuant la ciutat de Munich en una diagonal gairebé perfecta, del nord-est al sud-oest. Un riu que neda en ell mateix, dins de la zona verda urbana més gran d’Europa: l’Englischer Garten (o Jardí dels Anglesos). Jardí, pròpiament dit, a la seva banda sud. Però un autèntic bosc centreeuropeu, quan hom s’allunya del bullici del centre i, de mica en mica, es va perdent pels seus rials, cada cop més ombrívols i tortuosos. Un bosc, podríem dir-ne, wagnerià. Que ens recorda que potser, fins fa poc, era possible trobar-se una Valquíria banyant-se enjogassada a les aigües de l’Isar ... I és que els rius són ben bé l’ànima. I l’ànima d’un poble és feta de llegendes ...
@Munich.
Des de Munich, paraules.
Paraules que, ara i sempre, són els llaços, els vincles,
els vertaders ponts que ens uneixen amb la realitat.
Aquest és el meu propòsit. Revestir amb paraules l'immens pont
de mar brava que em separa del meu món, de tots vosaltres.
Revestir-lo amb paraules que parlin del que penso, del que sento,
del que vaig comprenent al llarg d'aquesta experiència. Paraules
que encenguin reflexions, que motivin diàlegs, que moldegin el traç
d'aquesta nova quotidianitat que ni jo mateix sóc capaç d'entendre.
Paraules per a aquest pont de mar brava que sobrevola mitja Europa,
un pont immens que travessa límits i somnis i fronteres, que depassa
secrets i destins ...
Un pont de mar brava, que sento bramar, que sento batre contra
les roques de la meva ànima, que sento com omple l'aire de sal ...
Un pont tan alt, tan llarg i tan líquid que, per travessar-lo,
hom no pot sinó tornar a l'arrel de tot: la paraula mateixa.
